Archer demana una aliança nacional per reduir la despesa militar  


Lafede.cat entrevista a Colin Archer, responsable del IPB-Internactional Peace Bureau durant 26 anys, amb motiu de la seva visita a Barcelona en el marc de la Campanya Global sobre la despesa militar (GCOMS). El passat dimarts 25 d’abril va ser una xerrada a Lafede.cat. L’IPB, amb seu a Ginebra, és l’organització internacional de pau més antiga i una de les més prestigioses del món. Va ser fundat el 1891 i el 1910 va rebre el Premi Nobel de la Pau.

Comencem amb les últimes dades del SIPRI. Al món es gasten 1,69 bilions de dòlars en despesa militar, ha crecut un 0,4% més que l’any passat. Deu països del món, entre ells EUA, Xina, França o Alemanya, acumulen el 73% d’aquesta despesa. Com valores les xifres?

Les xifres de despesa militar global han crescut una mica, en realitat s’han mantingut estables però pel preu del petroli que ha estat determinant ja que que, per a molts països, és un factor clau pel pressupost ncional pels recursos que s’hi destinen. El problema, però, de fons és moral, és bàsicament una qüestió de prioritats polítiques. El més complicat és com fer que es tinguin altres prioritats nacionals sense  obviar que estem en un món connectat i amb desafiaments comuns, com el canvi climàtic, que necessiten de solucions globals.

Sovint, però, es parla de PIB i despesa militar. Trump demana que els països de l’OTAN arribin el 2% del PIB en inversió el 2024. La ministra espanyola, Maria Dolores de Cospedal, ha mostrat el compromís espanyol.

Exacte, en general es mesura la despesa militar en funció del PIB, però per mi és un error perquè és una xifra no gestionable ni previsible. Cal mirar la proporció de la despesa militar respecte el pressupost general de l’Estat ja que aquesta sí que es pot canviar. Aquí és on els parlamentaris poden actuar: quants diners es destinen a una cosa o a una altra? Tornem a les prioritats nacionals i estatals.

Què podem fer des dels moviments per la pau i antimilitaristes?

Ha d’haver un moviment de resistència que contraresti el discurs de la seguretat. Aquest ha de treballar en diferents nivells: investigació, com fa SIPRI o el Centre Delàs, fent seguiment de dades; anàlisi econòmica i política; educació pública, perquè cal informar i formar a la societat, des de les escoles a les universitats; acció directa, a través de manifestacions, cartes de pressió, etc, i enfortir els mitjans de comunicació, perquè cal visibilitzar el tema. Tenim molta feina per fer, cal vincular-se amb els altres sectors de la societat civil perquè si canviem les prioritats, hi ha possibilitat d’invertir en altres esferes socials: educació, sanitat, medi ambient, etc. Escollir les prioritats és una decisió política. Més despesa militar és més armes, més preparació de guerra i més guerra.

Cada dia rebem notícies de conflictes i actes terroristes, de l’autoanomenat Estat Islàmic, per exemple. Ens transmeten el missatge de “ens hem de protegir”. Al final la gent acaba creient que la solució és la guerra.

El tema de Daesh és difícil. Amb la URSS encara hi havia canals de diàleg, fins i tot durant la Guerra Freda, però amb Daesh no. Des del IPB parlem de l’origen per entendre la complexitat de la qüestió. Part del que està passant té les arrels en la història colonial d’Orient mitjà i el món musulmà en general, de segles i segles de dominació occidental i això deixa conseqüències en la cultura política. Per altra banda, mirem Palestina, Afganistan, Iraq, Líbia, etc. cada cop que Occident ataca un país amb població musulmana està afegint un nivell més al sentiment d’humiliació nacional. Amb tot això, però, no em refereixo només a Daesh, també té a veure amb Rússia, amb la Xina o amb Corea del nord. Occident ha d’obrir una nova pàgina a la història on reconegui aquest sentiment d’humiliació, però desgraciadament no hi ha casi cap indicatiu de que això sigui possible.

I tot això què té a veure amb despesa militar?

Sembla que estigui lluny, però no. Tot està connectat perquè es justifica la despesa militar per la necessitat d’usar les armes per derrotar Daesh. Si continuem utilitzant les mateixes eines de repressió, ocupació i de guerra directa, només farem augmentar el sentiment d’humiliació i per això cal apostar pel diàleg.

Una de les moltes conseqüències de les intervencions militars són els moviments de persones desplaçades que veiem ara a Europa. Què hauria de fer la UE?

La majoria d’aquestes persones fugen d’intervencions occidentals sobretot. La resposta ha de ser un compromís en base al respecte a la convenció internacional dels refugiats: qualsevol persona que tingui por fundada de persecució ha de ser acceptada a un tercer país i això s’està vulnerant. La Unió Europea ha de compartir aquesta oportunitat d’acollir a totes aquestes persones perquè aporten riquesa econòmica i  cultural als nostres països. Tot i això, malauradament, la majoria de la població ho veu al revés, com una amenaça.

Ara estem en plena campanya de la renta. Què en pensa de l’objecció fiscal?

És un dels camins que cal explorar. S’han d’acceptar els riscos que comporta dur-la a terme, però és una manera de qüestionar el sistema i l’ús dels fons públics. Ara mateix és un tema minoritari i és complicat convertir-lo en un moviment de masses. De fet necessitaria d’una crisi per fer-lo aflorar. És una eina de boicot. Es podria posar com a prioritat.

Com valores el paper de Catalunya en la lluita contra la despesa militar?

Hi ha una feina interessant i rigorosa, com la del centre Delàs que ara coordina la campanya, però un repte de Barcelona és aconseguir una presència més important al Parlament espanyol ja que és des d’allà on es pot fer pressió als partits que tenen poder de decisió sobre la despesa militar. A part, no hem d’oblidar la feina en educació, en la informació i consciència ciutadana sobre el tema.

Hi ha hagut avenços en positiu dels darrers anys: CPI, tractat armes, tractat mines, mobilització social, etc. Quin ha de ser el paper de les entitats?

És imprescindible treballar junts. Cal més coordinació entre els moviments de la societat civil. S’ha de presentat una aliança nacional, amb representació de tots els sector socials, que es focalitzi en el canvi de prioritats dels recursos nacionals i presentar unes exigències. Això seria treballar per la Justícia global. Amb la despesa militar es veu clar: si podem reduir la quantitat de diners destinats a la guerra, es pot destinar a altres sectors com la sanitat, l’educació o el canvi climàtic, una amenaça general. Tot això té a veure amb la transformació de la nostra economia. Cal una lluita conjunta sota el paraigües de justícia global.

Què li han aportat aquests 26 anys al front de l’IPB? Quins han estat els reptes i dificultats d’aquesta etapa?

He viscut la transició tecnològica i això ha canviat la manera de treballar radicalment. Després de la guerra freda, l’agenda política es va complicar amb molts altres temes que vam haver d’abordar dins el terreny de guerra i pau: s’han multiplicat els conflictes (Balcans, Uganda, Etiopia, etc..), també s’ha diversificat l’armament (nuclears, etc.), hem treballat per implementar l’educació per la pau i els drets humans i vivim una crisi econòmica que significa una lluita pels recursos. És a dir, vam haver d’abordar un nou paisatge que es va accelerar per la tecnologia. Van ser moments emocionants, però complicats, però hem resistit i hem aconseguit focalitzar-nos amb el programa de desarmament sostenible.


Més informació i Recursos

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *