Lafede.cat se suma a un comunicat conjunt de diverses coordinadores, federacions i xarxes d’ONG, així com 40 organitzacions socials per denunciar l’afectació de la pandèmia sobre les comunitats indígenes de diferents països, i la inacció dels seus governs. Les entitats exigeixen a les autoritats de l’Estat espanyol i les comunitats autònomes que despleguin els seus actius diplomàtics i reforcin la cooperació. La Covid-19 ha provocat més de 500 morts i més de 2.200 contagis a l’Amazònia.
COMUNICAT: Pandèmia, Drets i Pobles Indígenes
La sortida d’aquesta pandèmia no pot deixar a ningú enrere, ningú en la globalitat del planeta.
Les organitzacions de solidaritat i cooperació internacional sotasignats expressem la nostra preocupació per la situació dels pobles indígenes en el marc de la denominada pandèmia de la COVID-19.
En les últimes setmanes diferents mitjans de comunicació estan recollint múltiples notícies sobre aquesta situació a Amèrica Llatina i l’afecció especialment greu que es dóna en el cas dels pobles indígenes. En aquesta mateixa línia confirmem que diàriament a les organitzacions ens arriben informacions que multipliquen i aprofundeixen aquelles que donen els mitjans: la situació és molt més greu.
Des de la cooperació i solidaritat ho hem mantingut sempre. El treball amb els pobles indígenes té unes especificitats que van més enllà del fet de no ser únicament col·lectius socials amb unes característiques que els diferencia de la resta. Com a pobles posseeixen drets individuals i drets col·lectius i hem defensat sempre que aquesta situació és una premissa que ha de marcar la visió i relació amb ells. En les últimes dècades, com a subjectes polítics, els pobles indígenes han aconseguit importants èxits en les diferents estructures locals i internacionals respecte al reconeixement dels seus drets. Avanços constitucionals, desenvolupaments legislatius, instruments internacionals de drets humans, estratègies de cooperació, són prova d’això que ara reafirmem. Però la gravetat d’aquests temps posa en qüestió tots aquests avanços si no s’articulen les polítiques i mesures necessàries per a fer efectius aquests drets aconseguits i enfrontar l’amenaça de la pandèmia.
L’avanç de la COVID-19 ens està reafirmant en aquest postulat. L’especificitat dels pobles indígenes està suposant també que aquesta pandèmia no sols els afecta de manera concreta sinó que, en alguns casos, pot arribar a suposar la seva pràctica desaparició física.
Ens arriba informació i crides a la solidaritat des dels pobles amazònics del Brasil, l’Equador o el Perú, els quals ens insisteixen en el risc que la pandèmia els afecti de forma més virulenta pel seu feble sistema immunològic cap a aquesta mena de pandèmies, i per les escasses mesures de prevenció o de tractament de la malaltia que adopten els governs d’aquests països. A més, si bé les polítiques de governs com el brasiler o equatorià estan sent altament qüestionades per la seva forma de no enfrontar-se al coronavirus deixant a la totalitat de la població totalment desprotegida, en casos com aquests, respecte als pobles indígenes les actuacions s’acosten al genocidi en negar ajuda i prevenció. Són de sobres coneguts els plantejaments racistes del president Jair Bolsonaro al Brasil respecte a la seva consideració dels indígenes com no humans i com un sector poblacional que ha de desaparèixer, almenys pel que fa als seus drets, per a evitar obstacles a la destrucció de l’Amazones, que ell denomina com a desenvolupament.
Aquests dies també ens arriben informacions de Centreamèrica. A Guatemala, el govern del president Alejandro Giammattei dicta ferris confinaments i tocs de queda que afecten directament la supervivència de la població. Prohibeix el desplaçament als centres urbans perquè la població indígena pugui vendre els seus productes agrícoles, única via de manteniment, mentre dóna llibertat al moviment de l’anomenat menjar escombraria o d’altres grans empreses locals i transnacionals que exploten els recursos naturals. Asfíxia l’única via de subsistència de la major part de la població indígena del país i reprimeix qualsevol protesta.
Bolívia, després de sis mesos transcorreguts des del cop d’estat de Jeanine Añez, aquest país es veu embolicat en la incompetència absoluta dels seus governants davant aquesta situació, la qual es barreja amb alts nivells de corrupció i de destrucció del sistema econòmic que havia elevat les condicions de vida de la majoria de la població indígena del país. La repressió policial i militar, que no ha desaparegut en aquests mesos, avui creix, es fa més palpable i s’estén més que mai en un intent per aferrar-se a aquest poder usurpat.
A Colòmbia, un dels països més letals del món per a les persones defensores de drets humans i líders socials, les restriccions imposades per a contenir la pandèmia per part del govern d’Iván Duque han disminuït els esquemes de cobertura estatal cap a elles i el govern no promou estratègies de protecció col•lectiva per a les comunitats en situacions de risc. Per a fer front a l’emergència sanitària, els pobles indígenes han adoptat les seves pròpies mesures de control i aïllament territorial, que limiten la mobilitat dels diferents actors – legals o il·legals– presents als territoris. En àrees com els departaments del Cauca i Antioquia, aquesta situació ha empitjorat les violacions dels drets humans contra persones i comunitats indígenes.
En aquests i molts altres països (el Perú, Xile, Hondures…) la repressió governamental s’ha multiplicat amb mesures lligades a la seguretat, quan la població el que necessita són mesures socials, de cures i preventives de salut per a poder enfrontar l’amenaça que suposa aquesta pandèmia. Hem de recordar que les polítiques desenvolupades durant els últims anys en molts d’aquests països han desmantellat, o no desenvolupat, els serveis públics de salut i d’atenció social, amb un agreujant afegit per les dones i els pobles indígenes. Doncs bé, veient el que aquesta pandèmia ha suposat als països europeus, és fàcil deduir el que pot suposar el seu atac virulent sense mesures adequades en les poblacions d’Amèrica Llatina; i insistim, el risc augmenta respecte als pobles indígenes.
Per tot això, sol•licitem a l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), i a través seu al Ministeri d’Afers exteriors i Cooperació, així com a les diferents Agències de Cooperació Internacional autonòmiques, puguin articular polítiques que coadjuvin a enfrontar aquesta situació. D’una part, en l’àmbit institucional, l’estat espanyol, govern central i autonòmics poden exercir la seva tasca diplomàtica i política cap als governs llatinoamericans perquè aquests articulin les mesures necessàries a fi de prevenir l’afecció del coronavirus als pobles indígenes des del respecte als seus drets individuals i col•lectius. D’una altra part, esperem que en aquest present i en el futur pròxim es puguin redoblar els marcs de cooperació i solidaritat específica amb aquests pobles indígenes des de la consciència que parlem de poblacions en alt risc davant la pandèmia i davant la violació sistemàtica dels seus drets.
Avui la solidaritat i la cooperació són més necessàries que mai en aquest món i quan s’estén l’objectiu que la sortida d’aquesta pandèmia no pot deixar a ningú enrere, sens dubte, parlem de ningú en la globalitat del planeta. I com repeteixen els pobles indígenes i cada vegada més organitzacions socials del món la Vida ha d’estar en el centre.
Estat Espanyol, 25 de maig de 2020
[:es]Lafede.cat se suma a un comunicado conjunto de coordinadoras de ONG, federaciones i redes, y más de 40 organizaciones sociales para denunciar la afectación de la pandemia sobre las comunidades indígenas i la inacción de sus gobiernos, así como exigir a las autoridades del Estado español y las comunidades autónomas que desplieguen sus activos diplomáticos y refuerzan su cooperación. La Covid-19 ha provocado más de 500 muertes y más de 2.200 contagios.
Comunicado: Pandemia, derechos y pueblos indígenas
Las organizaciones de solidaridad y cooperación internacional abajo firmantes expresamos nuestra preocupación por la situación de los pueblos indígenas en el marco de la denominada pandemia de la COVID-19.
En las últimas semanas diferentes medios de comunicación están recogiendo múltiples noticias sobre esta situación en América Latina y la afección especialmente grave que se da en el caso de los pueblos indígenas. En esta misma línea confirmamos que diariamente a las organizaciones nos llegan informaciones que multiplican y profundizan aquellas que dan los medios: la situación es mucho más grave.
Desde la cooperación y solidaridad lo hemos mantenido siempre. El trabajo con los pueblos indígenas tiene unas especificidades que van más allá del hecho de no ser únicamente colectivos sociales con tal y cual característica que les diferencia del resto. Como pueblos poseen derechos individuales y derechos colectivos y hemos defendido siempre que esta situación es una premisa que debe marcar la visión y relación con ellos. En las últimas décadas, como sujetos políticos, los pueblos indígenas han alcanzado importantes éxitos en las diferentes estructuras locales e internacionales respecto al reconocimiento de sus derechos. Avances constitucionales, desarrollos legislativos, instrumentos internacionales de derechos humanos, estrategias de cooperación, son prueba de esto que ahora reafirmamos. Pero la gravedad de estos tiempos pone en cuestión todos esos avances si no se articulan las políticas y medidas necesarias para hacer efectivos esos derechos conseguidos y enfrentar la amenaza de la pandemia.
El avance de la COVID-19 nos está reafirmando en este postulado. La especificidad de los pueblos indígenas está suponiendo también que esta pandemia no solo les afecta de forma concreta sino que, en algunos casos, puede llegar a suponer su práctica desaparición física.
Nos llegan información y llamamientos a la solidaridad desde los pueblos amazónicos de Brasil, Ecuador o Perú en los que nos insisten en el riesgo de que la pandemia les afecte de forma más virulenta por su débil sistema inmunológico hacia este tipo de pandemias y por las escasas medidas de prevención o de tratamiento de la enfermedad que adoptan los gobiernos de estos países. Además, si bien las políticas de gobiernos como el brasileño o ecuatoriano están siendo altamente cuestionadas por su forma de no enfrentarse al coronavirus dejando a la totalidad de la población totalmente desprotegida, en casos como estos, respecto a los pueblos indígenas las actuaciones rozan el genocidio al negar ayuda y prevención. Son de sobra conocidos los planteamientos racistas del presidente Jair Bolsonaro en Brasil respecto a su consideración de los indígenas como no humanos y como un sector poblacional que debe desaparecer, cuando menos en lo que tiene que ver con sus derechos, para evitar obstáculos a la destrucción del Amazonas, que él denomina como desarrollo.
En estos días también nos llegan informaciones de Centroamérica. En Guatemala, el gobierno del presidente Alejandro Giammattei dicta férreos confinamientos y toques de queda que afectan directamente a la supervivencia de la población. Prohíbe el desplazamiento a los centros urbanos para que la población indígena pueda vender sus productos agrícolas, única vía de sustento, mientras da libertad al movimiento de la llamada comida basura o de otras grandes empresas locales y transnacionales que explotan los recursos naturales. Asfixia la única vía de subsistencia de la mayor parte de la población indígena del país y reprime cualquier protesta.
Bolivia, después de seis meses transcurridos del golpe de estado de Jeanine Añez, este país se ve envuelto en la incompetencia absoluta de sus gobernantes ante esta situación, la cual se mezcla con altos niveles de corrupción y de destrucción del sistema económico que había elevado las condiciones de vida de la mayoría de la población indígena del país. La represión policial y militar, que no ha desaparecido en estos meses, hoy crece, se hace más palpable y se extiende más que nunca en un intento por aferrarse a ese poder usurpado.
En Colombia, uno de los países más letales del mundo para las personas defensoras de derechos humanos y líderes sociales, las restricciones impuestas para contener la pandemia por parte del gobierno de Iván Duque han disminuido los esquemas de cobertura estatal hacia ellos y el gobierno no promueve estrategias de protección colectiva para las comunidades en situaciones de riesgo. Para hacer frente a la emergencia sanitaria, los pueblos indígenas han adoptado sus propias medidas de control y aislamiento territorial, que limitan la movilidad de los diferentes actores –legales o ilegales– presentes en los territorios. En áreas como los departamentos del Cauca y Antioquia, esta situación ha recrudecido las violaciones de los derechos humanos contra personas y comunidades indígenas.
En estos y otros muchos países (Perú, Chile, Honduras…) la represión gubernamental se ha multiplicado con medidas ligadas a la seguridad, cuando la población lo que necesita son medidas sociales, de cuidados y preventivas de salud para poder enfrentar la amenaza que supone esta pandemia. Tenemos que recordar que las políticas desarrolladas durante los últimos años en muchos de estos países han desmantelado, o no desarrollado, los servicios públicos de salud y de atención social, con un agravante añadido inocultable para las mujeres y los pueblos indígenas. Pues bien, viendo lo que esta pandemia ha supuesto a los países europeos, es fácil deducir lo que puede suponer su ataque virulento sin medidas adecuadas en las poblaciones de América Latina; e insistimos, el riesgo aumenta respecto a los pueblos indígenas.
Por todo ello, solicitamos a la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID), y a través suyo al Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación, así como a las diferentes Agencias de Cooperación Internacional autonómicas, puedan articular políticas que coadyuven a enfrentar esta situación. De una parte, en el ámbito institucional, el estado español, gobierno central y autonómicos pueden ejercer su labor diplomática y política hacia los gobiernos latinoamericanos para que éstos articulen las medidas necesarias a fin de prevenir la afección del coronavirus en los pueblos indígenas desde el respecto a sus derechos individuales y colectivos. De otra parte, esperamos que en este presente y en el futuro cercano se puedan redoblar los marcos de cooperación y solidaridad específica con estos pueblos indígenas desde la consciencia de que hablamos de poblaciones en alto riesgo ante la pandemia y ante la violación sistemática de sus derechos.
Hoy la solidaridad y la cooperación son más necesarias que nunca en este mundo y cuando se extiende el objetivo de que la salida de esta pandemia no puede dejar a nadie atrás, sin duda, hablamos de nadie en la globalidad del planeta. Y como repiten los pueblos indígenas y cada vez más organizaciones sociales del mundo la Vida debe estar en el centro.
Estado Español, 25 de mayo de 2020