(Català) Repensant com comunicar les causes socials


Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Catalán. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.

Lafede.cat i ECAS van organitzar el passat 6 de juny la taula rodona «Periodisme, activisme i causes socials. On són els límits?». Els canvis en el món del periodisme i de la comunicació van centrar el debat en què es va recordar la figura de Carles Capdevila i el seu Diari de la Pau.

Imatge dels convidats i convidades de la fila zero.

 

Les noves ONG i col·lectius socials estan desplaçant dels mitjans a les ONG de sempre? Aquestes noves ONG comuniquen millor? Hi ha un nou periodisme social o és el de sempre? Quan les organitzacions produeixen directament informació i molts periodistes es fan activistes, on queda l’objectivitat? Com a plataformes associatives que tenen entre els seus objectius millorar la quantitat i la qualitat de la informació sobre causes socials, i davant l’evidència que tant el periodisme com les ONG estan canviant, i també la seva manera de relacionar-s’hi, aquestes eren algunes de les preguntes que van portar a ECAS i Lafede.cat a organitzar el debat.

 

Adrià Bas, director del programa Solidaris de Catalunya Ràdio, va recordar el Carles Capdevila i una de les seves primeres aventures periodístiques: el Diari de la Pau. El Diari va sortir en plena Guerra del Golf per contrarestar la resta de mitjans que, tal i com recordava fa poc l’Àlex Masllorens, «van caure de quatre potes en una mena d’atracció fatal, admirativa i acrítica, del desplegament de mitjans tecnològics i del llançament de tones i tones de bombes en viu i en directe». Adrià Bas va recuperar les paraules del darrer editorial del Diari de la Pau del 1992: “El moviment per la pau té molta feina i molt pocs mitjans per fer-la. El pacifisme és un mal negoci polític i econòmic i això li dóna molt poca força. Les institucions polítiques no es fan seva la idea perquè no els fa respecte, i els mitjans de comunicació no la potencien, perquè no genera beneficis als seus balanços”. Bas considera aquesta reflexió perfectament vàlida a dia d’avui, i extrapolable a moltes de les causes socials per les quals treballen moltes ONG. Agnès Felis d’ECAS, i Montse Santolino de Lafede.cat van destacar la sensibilitat de Capdevila cap a aquests temes, («sorprenia en un lloc de direcció») i com havia aconseguit transmetre-la a la redacció.

 

Noves i velles ONG i mitjans: els mateixos objectius i els mateixos obstacles

Agnès Felis, responsable de comunicació d’ECAS i de la seva Agència de Comunicació Social va posar sobre la taula que moltes ONG de recent creació o nous col·lectius i moviments socials «entren millor als mitjans» perquè no tenen tantes prevencions. Tot i reconèixer que en el cas de la crisi d’asil i refugi, ONG com Proactiva Open Arms van ser molt més àgils que altres organitzacions més grans i amb més trajectòria – que van trigar molt a reaccionar i van perdre el seu rol de fonts principals-, Felis va alertar que la immediatesa i la viralitat en la cobertura de moltes crisis socials podia comportar la manca de contextualització i de contrast de les informacions.

Laura Lanuza, responsable de comunicació de Proactiva Open Arms, va explicar molt gràficament com les ONG de nova creació tenen absolutament incorporada la comunicació a la seva missió, i com estableixen aliances de manera natural amb els periodistes: «ells estaven a les platges i els vam portar allà on ningú no els portava, mar endins, perquè veiessin el que estava passant i ho expliquessin». Per a Lanuza els límits entre el periodisme i l’activisme estan en «explicar el que passa de debò a la Mediterrània», i va defensar que cal comunicar amb emoció, però que aquesta emoció ha de servir de ganxo i ha de permetre «obrir el focus» i explicar tota la problemàtica que envolta els rescats al mar. Lanuza va explicar com els mitjans també s’estaven fent servir per atacar les ONG, i com a Itàlia hi havia una forta campanya de desprestigi dels rescats de migrants.

Eva Anguera, des de la fila zero, i com a consultora que dóna suport comunicatiu a organitzacions petites i mitjanes va reivindicar la tasca de prevenció que fan moltes organitzacions –“què passaria si les entitats no estiguéssim fent el que fem?- i va criticar que fos tan difícil explicar-la i visibilitzar-la als mitjans. Óscar Velasco, de Creu Roja, va recordar que les ONG fan el que haurien de fer els estats, i que tot i que els rescats i l’assistència en emergències és molt visual i funciona periodísticament, cal parlar més i millor de quina gestió i seguiment es fa de les crisis i, en el cas de les persones refugiades, de l’acollida i de les dificultats que suposa en el dia a dia. Jordi Julià, de Càritas, va denunciar finalment la dificultat de les organitzacions per «entrar» a altres seccions que no fossin «Societat» amb el que això suposava per a l’anàlisi de moltes problemàtiques.

 

El vell periodisme i el nou periodisme: les demandes i prevencions de sempre amb les ONG

Adrià Bas va qualificar el Solidaris, el seu programa, com una «anomalia», en tractar-se d’un programa temàtic i especialitzat que tot disposar de pocs recursos mantenia una relació regular i estreta amb les entitats-fonts, i que, per tant, no era representatiu del funcionament habitual dels mitjans. Tot i apostar perquè els mitjans donin veu «a qui no en té», va reconeìxer que la crisi dels mitjans i la precarietat dels periodistes afecta de manera directa a l’agenda de temes socials.

El director del Solidaris constatava que les noves ONG eren molt més àgils i espontànies i que això era un valor afegit, però no considerava que aquestes organitzacions estiguessin desplaçant a ningú sinó que hi havia molts més actors difonent causes socials i que les xarxes socials els estaven donant accés a l’opinió pública.

Elisenda Rovira de Mèdia.cat va apuntar que, al contrari d’altres àmbits, la relació entre fonts i periodistes no es jutjava com a negativa, però va dir que les organitzacions socials han de preocupar-se menys de sortir als mitjans i més d’explicar el que realment passa , i ajudar a generar notícies. Rovira apuntà, en aquest sentit, a la distorsió que suposaven «certs personalismes» en algunes ONG – va esmentar el cas de l’Óscar Camps de Proactiva Open Arms– i com es promovia centrar l’atenció en la persona o l’ONG i no en la causa. Des de Proactiva, Laura Lanuza va comentar que n’eren conscients i que estaven treballant per reduir el seu nivell de protagonisme.

Joao França, de Catalunya Plural, va reconèixer que la distància entre els grans ONG i al ciutadania també afectava als periodistes, que les veien amb la mateixa distància, però que eren una font necessària sobretot pels seus informes. França va reclamar però a les organitzacions una informació més personalitzada, i un esforç per «oferir allò que necessites en el moment que ho estàs investigant».

 

Periodisme o activisme? S’imposen els perfils híbrids i les estratègies compartides

Tot i que es volia incorporar la mirada activista, Jesús Rodríguez, periodista de La Directa, no va participar finalment al debat el que va condicionar molt la seva evolució. Tot i així, Eva Anguera, d’Inpacte, va posar sobre la taula el fet que tant a les organitzacions com als mitjans cada vegada són més habituals, per diferents raons, els perfils híbrids: periodistes que han treballat a mitjans i passen a ONG i a l’inrevés, i altre tipus de professionals que combinen tasques informatives a diferents espais. Per la seva part, Òscar Velasco va insistir en que el món del periodisme estava canviant molt ràpidament, i que els gabinets de comunicació de les organitzacions han d’adaptar-se a les noves realitats i tenir en compte als nous mitjans digitals i a tots els i les free lance que treballaven per mitjans diversos o des del terreny.

Hi havia un acord generalitzat en diferenciar entre periodistes i direccions de mitjans, i entre els seus diferents interessos. Tant Joao França com Adrià Bas van defensar la necessitat de desenvolupar “estratègies informatives compartides” entre periodistes i entitats, «per fer pressing conjunt”, i es van mencionar les beques Devreporter de Lafede.cat com una bona pràctica.

En la mateixa línia, Agnès Felis i Adrià Bas van coincidir que és fonamental transmetre i visibilitzar el treball d’incidència política, i no només el d’assistència, i fer-ho amb una visió de justícia global per aconseguir una major consciència i implicació ciutadanes: «defensem uns drets socials que són per a tothom, no només per a les persones concretes que s’atenen des de les entitats».

 

Dejar un Comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.