El passat 10 d’abril es va presentar al 3a Beca Devreporter al Museu Martítim de Barcelona. L’estrella invitada de la jornada va ser Óscar Martinez, periodista salvadorenc de El Faro becat en l’última edició. La periodista Marta Molina va moderar la seva conversa entre ell i Gemma Garcia de La Directa i Arturo Puente de El diario.es, mitjans que van difondre el seu reportatge. El seu reportatge sobre migracions és un bon exemple del tipus de treballs a què el jurat de la Beca vol donar suport. El període per presentar-hi propostes acaba el 23 de maig. Lafede.cat publica aquesta entrevista amb motiu del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa.
Óscar Martínez a Barcelona. Foto: Lafede.cat
A l’acte públic a Barcelona i a diferents entrevistes, Óscar Martínez va parlar de periodisme d’investigació. Tan ell com els seu mitjà han estat premiats per aquesta tasca i s’han convertit en un referent a Amèrica Llatina per les seves cobertures sobre el context i la realitat de la violència a Centreamèrica. Segons ell el periodisme d’investigació precisa d’una visió històrica i de temps llargs per treballar-ho i va parlar d’un cas recent: la política de deportacions de Trump. Trump torna a posar les maras a l’agenda en dir que són un problema que arriba d’El Salvador i tothom ha oblidat que van ser els Estats Units que van finançar una guerra que va provocar la sortida del país de molts joves que van desplaçar-se als EUA i, allà, a l’entrar en contacte amb altres grups, van sorgir les maras.
Martínez també va parlar de finançament del periodisme i d’independència. El seu mitjà ha estat sostingut durant molts anys amb fons d’agències internacionals de cooperació. El primer fons de El Faro va arribar del PNUD i ara tenen el suport d’Open Society, la fundació de George Soros. El periodista salvadorenc va dir que els projectes periodístics i la seva independència es construeixen amb bon periodisme i que l’important és el finançament no suposi cap ingerència en la línia editorial i els continguts, i que hi hagi una absoluta transparència amb els lectors sobre aquest finançament.
Anna Palou, de l’equip de comunicació de Lafede.cat, va conversar amb Martínez sobre el model de periodisme actual que publiquem en el marc del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa (3 de maig).
Óscar Martínez a Barcelona. Foto: Lafede.cat
Va ser becat a la darrera edició de la Beca Devreporter amb el reportatge “La Mara derrota els Estats Units a Long Island” juntament amb Ruido Photo i l’ONG ACPP. Com valora una iniciativa com aquesta?
Qualsevol iniciativa que confiï en el periodisme de profunditat, transnacional, que doni recursos i plantegi línies de cobertura però no editorials, és or pur ara mateix. Això no només permet que hi hagi bons materials periodístics, sinó que que hi hagi mitjans que tinguem més visibilitat. Estic convençut d’una cosa: l’única possibilitat que tenen els nous mitjans que apareguin és fer el seu propi periodisme i aquest tipus de beques són una de les poques portes que s’obriran per a molts mitjans.
Com ha estat el treball amb les ONG?
Per al nostre reportatge, les organitzacions que treballen als Estats Units amb els pandillers van ser la clau per entrar en el món de les pandillas. També ens va passar amb els migrants, van ser les organitzacions que treballen als albergs les que ens van obrir pas. Però el mètode de treball el decideixen els periodistes, les organitzacions són fonts molt valuoses, tant abans com durant el treball. Ha d’haver un debat constant entre les parts. Aquesta ha estat una de les simbiosis més sanes i importants dels últims anys: periodistes i organitzacions, amb objectius i mètodes diferents , però amb simpatia i necessitat un de l’altre.
El periodisme està immers en una crisi, almenys a Espanya, tant econòmica com de credibilitat. Amb tot el més tocat és el periodisme internacional. Què creu que haurien de fer els mitjans per salvar-se?
Si vols ser diferent has de semblar-ho i fer coses diferents, no només explicar-ho. Encara que sembli obvi, la primera solució al mal periodisme és fer-ho bé: tenir marc metodològic, marc d’anàlisi, contrastar les fonts, elaborar premisses, etc. En segon lloc, els mitjans, penso, han de començar a diversificar formes d’ingrés perquè serà molt difícil competir amb els grans mitjans tradicionals encara que ara visquin crisis econòmiques. Nosaltres no hem trobat la fórmula, però podem dir que quan la gent parla de El Faro es recorda de material concret: “empezé a leeros porque leí “Así matamos a monseñor Romero” y des de ahí no he parado de leeros”. O també et diuen: ““ustedes fueron los que sacaron aquél tema de corrupción del Chele Tórrez”. Hi ha una pedra angular des d’on partir: has de tenir una bona base de periodisme. I això es fa amb persistència, voluntat i d’entrada sense diners. S’ha de tenir clar que el camí és empedrat i cuesta arriba.
Vostè és expert en periodisme d’investigació. És, però, cada vegada més complicat d’exercir per les condicions de treball actual. Creu que els periodistes hi han renunciat?
Crec que davant la pressió de les estructures dels mitjans tradicionals que demanen més velocitat i diversificació, i periodistes que vagin amb un dron fent tuits i facebook i altres coses mentre fan una entrevista, i que arribin a la redacció en mitja hora perquè han de fer tres cobertures al dia, ha sorgit una oferta diferent. Fa deu anys no existien mitjans diferents a Amèrica Llatina, però ara molts són coneguts i fins i tot fan competència als tradicionals seus països. Una lliçó positiva és que hi ha gent que ha recorregut aquest camí, quan va néixer El Faro no hi havia ningú a qui preguntar.
Una de les bases de la Beca Devreporter és el treball en xarxa entre periodistes de diferents mitjans i amb les organitzacions socials. El periodisme és més que mai una competició sense límits o veus exemples del contrari entre aquests mitjans que coneixes?
A nosaltres el treball en xarxa ens ha funcionat en tres escenaris: treballar en temes que necessitaven d’una anàlisi massiva de dades, com els Papers de Panamà o el Wikileaks, on sense aquesta aliança era impossible tirar-ho endavant, no només per la quantitat d’informació, sinó per saber destriar el que és interessant per a cada país, és a dir, aportar la mirada local. En segon lloc, per protegir-nos quan publiquem un tema delicat, ja que si altres mitjans el repliquen el focus sobre nosaltres es difumina. I en tercer lloc, per poder arribar a llocs diferents dels habituals. A nosaltres, per exemple, ens interessava arribar a la població nordamericana i amb el seu idioma. El món s’ha globalitzat i sense xarxa no és possible. Afegeixo, a més, les capacitats: quan treballes un tema s’ha de buscar gent que tingui capacitats tècniques diferents per dur-lo a terme.
Parla de la mirada local, és, doncs, necessari enviar un corresponsal de la teva redacció a un altre país per cobrir un tema en un món global? No es confia en els periodistes locals de segons quins països?
M’importa poc si és dona, home, blanc, negre o xino, a mi explica’m per què és expert i quines són les seves habilitats. La idea base de que ha de marxar d’aquí i anar allà va en contra de l’ideal: “buscar entre els millors”.
Óscar Martínez a Barcelona. Foto: Lafede.cat
Podríem parlar de periodistes paracaigudistes? Precisament això passa molt amb les migracions. A Europa ho hem vist amb la recent “crisi de refugiats” a Grècia.
Anar per un, dos o tres dies a cobrir un tema com la migració és inútil. Primer per fer carrera periodística perquè anar pocs dies a un país no permet entendre res i per tant, és molt difícil fer carrera fent només una cosa mediocre. Segon, no crec que tingui possibilitat de generar agenda mediàtica internacional com sí ho ha fet gent que s’hi ha quedat temps. Les migracions són processos complexos: gent de diferents nacionalitats, que ve de circumstàncies diferents, per camins diferents, per vies diferents, i que ha pagat diferents quantitats de diners per arribar a països diferents. A més, es troben un munt de personatges pel mig, agents violents o solidaris. Tot això és difícil d’entendre amb una mirada ràpida. Perd, de fet, tota lògica del periodisme que no és res més que entendre molt bé una cosa per saber-la explicar molt bé, a altra gent que no en sap res. La informació diària és necessaria però també ho és que hi hagi periodistes que s’especialitzin molt en alguns temes.
És per això que quan es parla de migrants en els mitjans, o es criminalitzen i se’ls tracta com amenaça i perill, o se’ls victimitza? A través d’això es genera un imaginari interessat sobre migracions que afavoreix les tesis de segons quins governs i grups d’interès. El periodisme juga aquesta partida amb el poder?
La criminalització no passa només amb el migrant sinó en relació al diferent. El mal periodisme, a més, intenta victimizar-los, els simplifica, els presenta com a vulnerables, com gent que plora, passiva, sense cap possibilitat d’aportar res a la societat. En aquest sentit, la profunditat és el millor antídot a la simplificació, i no només en la migració, també passa amb els actors violents. La millor solució és deixar de treballar en blanc o negre i entrar en els grisos que són més complexos però més útils perquè una societat s’entengui entre si, o perquè uns governants facin bones polítiques públiques. Això és mètode de treball i es necessiten temps i diners.
Parla molt de mètode periodístic. Quin és aquest mètode?
Primer cal una infraestructura humana. Cal comptar amb diferents perfils i rols, algú que sàpiga fer d’editor o editora, gent que construeixi projectes en base a una línia de cobertura a partir de la línia editorial del mitjà. Cal deixar clar, però, que una línia editorial no és una declaració de principis, sinó triar l’enfocament, el punt on situar l’espiell per veure la realitat, és dir, “a mi m’interessa veure la societat des del compliment dels drets humans, la justícia, la corrupció i l’ús del poder “, però això no significa dir que vaig a mirar la societat odiant al PP o a un altre partit, això són interessos polítics. Cal construir una base intel·lectual sòlida, els marc de la finestra des de la qual miraràs les coses. A part d’això, cal tenir molts protocols: definir límits ètics i procediments periodístics.
Quin tipus de protocols feu servir?
Nosaltres, per exemple, no només parlem de crònica sinó que definim què és una crònica per al nostre mitjà, creiem que ha de contenir, com a eix principal, escenes perquè poder descriure-les significa haver estat i no explicar-ho amb veu d’un altre. Si no has arribat a una escena, si no has estat, no pots tenir una crònica. Si vas a fer una crònica et donarem més temps per escriure-la perquè entenem que és un gènere més complex. Cal, doncs, definir quins gèneres farem servir, què entenem per cada gènere i què conté cadascún. Primer cal començar a discutir les fronteres tècniques per començar a discutir les intel·lectuals. Un cop tenim això parlem de temes concrets. Estic cansat de molt bones intencions de periodistes sense tenir mètode.