Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en Catalán. For the sake of viewer convenience, the content is shown below in the alternative language. You may click the link to switch the active language.
Entrevistem Justino Piaguage, president de la Nacionalitat Originària Siekopa’ai a l’Equador i una de les veus més reconegudes en la defensa del territori del seu poble davant l’acció de les empreses transnacionals. Va ser anteriorment a Barcelona per denunciar l’explotació i la contaminació de l’empresa Chevron-Texaco i l’abril d’aquest any ha tornat en el marc del projecte Ciutats defensores dels Drets Humans. L’Eix d´Empresa i Drets humans de Lafede.cat s’ha pogut reunir amb ell, que ha expressat el seu suport al Centre Català d’Empresa i Drets Humans.
La desforestació, la caça, la pesca il·legals, l’activitat petrolera i minera, així com els monocultius a la zona són les principals amenaces de les empreses transnacionals al territori del poble Siekopa’ai, una nació originària de la selva Amazònica que es troba en un territori entre l’Equador i Perú, entre els rius Putumayo, Aguarico i Napo. Justino Piaguage és un dels primers demandants en el cas internacional contra Chevron-Texaco al Tribunal Permanent d’Arbitratge de l’Haia i és un dels representants de la Unió d’Afectats per Chevron-Texaco.
Reprenguem el punt del 2018. En aquell moment el Tribunal Constitucional d’Equador us va donar la raó sobre el cas de Texaco i una compensació de la qual no vau veure ni un dòlar. Al final, l’empresa va anar al Tribunal d’arbitratge de l’Haia i els va donar la raó. Des d’aquell moment, què ha passat amb el cas Chevron – Texaco i en quin punt està ara?
El nostre cas és per justícia ambiental, social i cultural, i no té res a veure amb els problemes comercials que ha tingut l’estat amb Chevron, encara que l’estat ens intenti vincular. Chevron ha demandat l’estat per temes d’acords comercials, i el seu objectiu principal ha estat anul·lar el cas Chevron amb les comunitats indígenes perquè no puguem cobrar la indemnització a nivell internacional. Això ho ha aconseguit a través de la sentència del Tribunal de l’Haia, que fa que no es pugui executar tota la sentència de l’Equador. Ara no tenim cap altra instància on poder anar.
A més, l’empresa ha demanat que l’estat equatorià els indemnitzi suposadament per tots els danys causats a la imatge de Chevron. Això semblava un judici a l’estat, però realment ho han fet pensant en nosaltres. No obstant això, a nosaltres l’estat mai no ens ha trucat ni convocat per enfrontar-nos judicialment a la demanda de Chevron. Sembla que l’estat i l’empresa s’han unit per confabular amb el nostre cas aconseguint que la demanda surti en contra nostra.
I quins passos esteu fent ara?
A finals de març vam presentar el cas a la Cort Interamericana de Drets Humans (CIDH) perquè des d’allà es pronunciïn. En primer lloc, sobre la inconstitucionalitat, ja que no poden demanar que s’esborri la sentència. I en segon lloc, perquè emeti mesures cautelars perquè nosaltres puguem cobrar les indemnitzacions a altres països.
Per tant, Chevron queda absolt dels danys causats perquè no es pot executar la sentència de l’estat. Vosaltres només esteu buscant que l’estat us compensi d’alguna manera?
Nosaltres no hem demanat Chevron, sinó a l’estat equatorià que no ha sabut defensar la seva gent que s’està morint. Hem demostrat científicament com les poblacions que són a prop d’aquests pous de petroli soterrats es continuen morint. Creiem que la Cort es pronunciarà perquè pensem que ha de defensar els drets humans i, per tant, ha d’exigir a l’estat equatorià que assumeixi aquesta responsabilitat.
Però continuarem lluitant i lluitant perquè entre les mesures cautelars que hem demanat a la CIDH, ens permeti cobrar Chevron a qualsevol país.
Quan vas venir l’altra vegada, ens explicaves tots els danys mediambientals causats per l’extracció de petroli, de contaminació de les aigües subterrànies, etc. Com està el territori ara mateix?
Ara mateix el territori continua sagnant. Fa un temps es va fer un estudi sobre quanta gent està morint per càncer, i són les persones que viuen al costat dels pous de petroli enterrats allà. Sobretot les dones: el 87% de persones malaltes de càncer són dones. Tot i això, el més admirable és que són aquelles dones que tenen càncer les que es resisteixen molt més. Els homes, encara que són un percentatge més baix, moren més ràpid que les dones.
I teniu detectat per què afecta més les dones que els homes?
Sí, per l’ús de l’aigua. Principalment pel treball domèstic. Elles treballen a casa seva, que són a prop dels pous de petroli on hi ha molta contaminació. Per tant, elles estan en contacte permanent amb aigua contaminada, mentre que els homes van a altres territoris a treballar.
Parlem del cas Chevron-Texaco que ara ja no està operant al país, però imagino que l’activitat de les empreses transnacionals pel que fa a l’extracció dels recursos naturals, o fins i tot els cultius extensius, continua a l’Equador i això us està afectant.
Òbviament sí. Quan parlem de territori parlem de la nostra vida, dels nostres drets humans fonamentals. Ja no és només l’activitat petrolera o la minera la que afecta els nostres territoris, sinó també altres activitats, com ara el cas del monocultiu del palma. Nosaltres som veïns d’aquesta activitat, que elimina la biodiversitat.
Com afecten aquestes economies del monocultiu a la vostra cultura i al vostre territori, així com la mineria o altres activitats econòmiques que disten de la vostra manera de viure?
El primer impacte és la contaminació dels rius. Per exemple, per fer l’oli de palma, fan una cocció en grans tancs d’on extreuen l’oli i el separen de l’aigua contaminada que emmagatzemen en piscines enormes. A l’Amazònia sempre plou, i el que nosaltres imaginem és que quan es desborden les piscines descarreguen aquesta aigua als rius. Els que han estudiat el cas diuen que aquesta aigua contaminada deixa sense oxigen el riu, i així es moren els peixos.
Un altre problema són les noves carreteres que ara arriben fins a la selva. Això fa que els mateixos treballadors de l’empresa vagin de cacera.
I com lluiteu davant de les pràctiques de les empreses transnacionals?
A la cacera, per exemple, l’hem fet front amb l’ajuda dels nostres joves a través de la tecnologia, fent monitoratge territorial amb drons i càmeres per veure per on són les amenaces.
A més, impulsem l’autodeterminació: el dret a l’autonomia i la governança pròpia. I veiem que és necessària l’educació: la pròpia, on puguem asseure bé les arrels i així tenir consciència social, cultural i espiritual; la dels pobles veïns; i la de la comunitat occidental que hi és i que encara pensa que la selva és inhòspita i salvatge, quan és al contrari. Els salvatges som nosaltres que som els qui anem allà i volem destruir-ho tot.
D’altra banda, fem valer la nostra constitució, que gràcies a la lluita dels pobles originaris, la naturalesa ha estat considerada com a subjecte de dret, i això implica la consulta prèvia i el consentiment. Nosaltres defensem que davant de qualsevol projecte cal tenir el consentiment dels pobles indígenes. Per exemple, gràcies a l’aixecament indígena s’han aconseguit cancel·lar dos decrets del Govern que pretenien duplicar l’explotació petrolera i la mineria al país. Es volia donar concessions a empreses sobre l’explotació de 22.000 hectàrees a les capçaleres de l’Aguarico, un riu al llarg del qual vivim milers de pobles indígenes. Nosaltres hem plantejat una acció de protecció i hem aconseguit que la concessió sigui considerada inconstitucional.
Davant de tota aquesta activitat de les empreses transnacionals que operen al vostre territori, quina és la situació de les defensores i els defensors de drets humans del territori?
Crec que avui l’Equador s’ha tornat un escenari força complicat. Fa poc van assassinar un líder indígena a Cofán, que defensava el seu territori davant les amenaces d’extracció de petroli. El van assassinar per callar-li la veu, però vam aixecar milers de veus. La situació és amenaçant. Crec que el Govern té la responsabilitat de respondre davant d’aquestes barbaritats i atrocitats que cometen contra els pobles originaris. No podem viure a la seva ombra, nosaltres només volem buscar un ambient de pau i tranquil·litat, viure com ho van fer els nostres avis.
I com veus iniciatives com la del Centre Català d’Empresa i Drets Humans que s’està impulsant aquí a Catalunya, en relació amb la vostra experiència i els vostres casos de lluita?
El que passa a la conca amazònica és que les empreses transnacionals vénen i pensen que els pobles indígenes són un punt neutre o negatiu per al desenvolupament, aleshores el que han fet és destrossar el territori i marxar sense assumir cap responsabilitat, ni portar cap benefici per a la nostra gent. Nosaltres estem reclamant que, quan acceptem que vinguin als nostres territoris, ho facin amb responsabilitat.
Per això veig amb molt bons ulls el Centre Català, ja que pot ser el punt que promogui que totes les empreses que operin a altres països prenguin responsabilitat pels seus actes: fer bé les coses. Nosaltres, com a pobles originaris, aplaudim aquesta iniciativa i n’estarem pendents perquè es prengui molt seriosament. Tant de bo també des de les Nacions Unides.Entrevistem Justino Piaguage, president de la Nacionalitat Originària Siekopa’ai a l’Equador i una de les veus més reconegudes en la defensa del territori del seu poble davant l’acció de les empreses transnacionals. Va ser anteriorment a Barcelona per denunciar l’explotació i la contaminació de l’empresa Chevron-Texaco i l’abril d’aquest any ha tornat en el marc del projecte Ciutats defensores dels Drets Humans. L’Eix d´Empresa i Drets humans de Lafede.cat s’ha pogut reunir amb ell, que ha expressat el seu suport al Centre Català d’Empresa i Drets Humans.
La desforestació, la caça, la pesca il·legals, l’activitat petrolera i minera, així com els monocultius a la zona són les principals amenaces de les empreses transnacionals al territori del poble Siekopa’ai, una nació originària de la selva Amazònica que es troba en un territori entre l’Equador i Perú, entre els rius Putumayo, Aguarico i Napo. Justino Piaguage és un dels primers demandants en el cas internacional contra Chevron-Texaco al Tribunal Permanent d’Arbitratge de l’Haia i és un dels representants de la Unió d’Afectats per Chevron-Texaco.
Retomemos el punto del 2018. En ese momento el Tribunal Constitucional de Ecuador os dio la razón sobre el caso de Texaco y una compensación de la que no visteis ni un dólar. Al final la empresa acudió al Tribunal de arbitraje de La Haya y les dió la razón. Desde ese momento, ¿qué ha pasado con el caso Chevron – Texaco y en qué punto está ahora?
Nuestro caso es por justicia ambiental, social y cultural, y no tiene nada que ver con los problemas comerciales que ha tenido el estado con Chevron, aunque el estado intente vincularnos. Chevron ha demandado al estado por temas de acuerdos comerciales, y sus objetivo principal han sido anular el caso Chevron con las comunidades indígenas para que no puedan cobrar la indemnización a nivel internacional. Esto lo ha logrado a través de la sentencia del Tribunal de La Haya, que hace que no se pueda ejecutar toda la sentencia de Ecuador. Ahora no tenemos otra instancia donde poder acudir.
Además, la empresa ha pedido que el estado ecuatoriano les indemnice supuestamente por todos los daños causados a la imagen de Chevron. Esto parecía un juicio al estado, pero realmente lo han hecho pensando en nosotros. Sin embargo, a nosotros el estado nunca nos ha llamado ni convocado para enfrentarnos judicialmente a la demanda de Chevron. Lo que parece es que el estado y la empresa se han unido para confabular con nuestro caso logrando que la demanda salga en contra nuestra.
¿Y qué pasos estáis dando ahora?
A finales de marzo presentamos el caso a la Corte Interamericana de Derechos Humanos (CIDH) para que desde allí se pronuncien. En primer lugar, sobre la inconstitucionalidad, ya que no pueden pedir que se borre la sentencia. Y en segundo lugar, para que emitan medidas cautelares para que nosotros podamos cobrar las indemnizaciones en otros países.
Por lo tanto, Chevron queda absuelto de los daños causados porque no se puede ejecutar la sentencia del estado. ¿Vosotros solo estáis buscando que el estado os compense de alguna manera?
Nosotros no hemos demandado a Chevron, sino al estado ecuatoriano que no ha sabido defender a su gente que se está muriendo. Hemos demostrado científicamente cómo las poblaciones que están en las cercanías de esos pozos de petróleo enterrados se siguen muriendo. Creemos que la Corte se pronunciará, porque pensamos que tiene que defender los derechos humanos y, por lo tanto, tiene que exigir al estado ecuatoriano que asuma esa responsabilidad.
Pero vamos a seguir peleando y luchando para que entre las medidas cautelares que hemos pedido a la CIDH, nos permita cobrar a Chevron en cualquier país.
Cuando vinieste la otra vez, nos contabas sobre todos los daños medioambientales causados por la extracción de petróleo, de contaminación de las aguas subterráneas, etc. ¿Cómo está el territorio ahora mismo?
Ahora mismo el territorio sigue sangrando. Hace un tiempo se hizo un estudio sobre cuánta gente está muriendo por cáncer, y son las personas que viven junto a los pozos petroleros enterrados allí. Sobre todo las mujeres: el 87% de las personas enfermas de cáncer son mujeres. Sin embargo, lo más admirable es que son aquellas mujeres que tienen cáncer quienes se resisten mucho más. Los hombres, aunque son un porcentaje menor, mueren más rápido que las mujeres.
¿Y tenéis detectado por qué afecta más a las mujeres que a los hombres?
Sí, por el uso del agua. Principalmente por el trabajo doméstico. Ellas trabajan en sus casas, que están cerca de los pozos petroleros donde hay mucha contaminación. Por lo tanto, ellas están en contacto permanente con agua contaminada, mientras que los hombres van a otros territorios a trabajar.
Hablamos del caso Chevron-Texaco que ahora ya no está operando en el país, pero imagino que la actividad de las corporaciones internacionales en la extracción de los recursos naturales, o incluso los cultivos extensivos, continúa en Ecuador y eso os está afectando.
Obviamente sí. Cuando hablamos de territorio estamos hablando de nuestra vida, de nuestros derechos humanos fundamentales. Ya no es solo la actividad petrolera o la minera la que afecta a nuestros territorios, sino también otras actividades, como por ejemplo el caso del monocultivo de la palma. Nosotros somos vecinos de esa actividad, que está eliminando la biodiversidad.
¿Cómo afectan estas economías del monocultivo en vuestra cultura y en vuestro territorio, así como la minería u otras actividades económicas que distan de vuestra forma de vivir?
El primer impacto es la contaminación de los ríos. Por ejemplo, para realizar el aceite de palma, hacen una cocción en grandes tanques de donde sacan el aceite y lo separan del agua contaminada que almacenan en piscinas grandes. En la Amazonía siempre llueve, y lo que nosotros imaginamos es que cuando se desbordan las piscinas descargan ese agua a los ríos. Los que han estudiado el caso dicen que este agua contaminada deja sin oxígeno al río, y así se mueren los peces.
Otro problema son las nuevas carreteras que ahora llegan hasta la selva. Eso hace que los mismos trabajadores de la empresa vayan de cacería.
Y cómo lucháis frente a esas prácticas?
A la cacería, por ejemplo, le hemos hecho frente con la ayuda de nuestros jóvenes a través de la tecnología, haciendo monitoreo territorial con drones y cámaras para ver por dónde están las amenazas.
Además, estamos impulsando la autodeterminación: el derecho a la autonomía y la gobernanza propia. Y ahí vemos que es necesaria la educación: la propia, donde podamos sentar bien las raíces y así tener conciencia social, cultural y espiritual; la de los pueblos vecinos; y la de la comunidad occidental que está ahí y que todavía piensa que la selva es inhóspita y salvaje, cuando es al contrario. Los salvajes somos nosotros que somos quienes vamos allá y queremos destruirlo todo.
Por otro lado, hacemos valer nuestra constitución, que gracias a la lucha de los pueblos originarios, la naturaleza ha sido considerada como sujeto de derecho, y eso implica la consulta previa y consentimiento. Nosotros defendemos que ante cualquier proyecto hay que tener el consentimiento de los pueblos indígenas. Por ejemplo, gracias al levantamiento indígena se ha conseguido cancelar dos decretos del Gobierno que pretendían duplicar la explotación petrolera y la minería en el país. Se quería dar concesiones a empresas sobre la explotación de 22.000 hectáreas en las cabeceras del Aguarico, un río a lo largo del cual vivimos miles de pueblos indígenas. Nosotros hemos planteado una acción de protección y se ha logrado que la concesión sea considerada inconstitucional.
Ante toda esta actividad de las transnacionales que operan en vuestro territorio, ¿cuál es la situación de las defensoras y los defensores de derechos humanos del territorio?
Creo que hoy Ecuador se ha vuelto un escenario bastante complicado. Hace poco asesinaron a un líder indígena en Cofán, que defendía su territorio frente a las amenazas de extracción de petróleo. Lo asesinaron para callarle la voz, pero levantamos miles de voces. La situación es amenazante. Creo que el Gobierno tiene la responsabilidad de responder frente a estas barbaridades y atrocidades que están cometiendo contra los pueblos originarios. No podemos vivir en su sombra, nosotros solo queremos buscar un ambiente de paz y tranquilidad, vivir como lo hicieron nuestros abuelos.
¿Y cómo ves iniciativas como la del Centro Catalàán de Empresa y Derechos Humanos que se está impulsando aquí en Cataluña, en relación a vuestra experiencia y a vuestros casos de lucha?
Lo que ocurre en la cuenca amazónica es que las empresas vienen y piensan que los pueblos indígenas son un punto neutro o negativo para el desarrollo, entonces lo que han hecho es destrozar el territorio y marcharse sin asumir ninguna responsabilidad, ni traer ningún beneficio para nuestra gente. Nosotros estamos reclamando que, cuando aceptamos que vengan a nuestros territorios, lo hagan con responsabilidad.
Por eso veo con muy buenos ojos el Centro Catalán, ya que puede ser el punto que promueva que todas las empresas que operen en otros países tomen responsabilidad por sus actos: hacer bien las cosas. Nosotros, como pueblos originarios, aplaudimos esta iniciativa y vamos a estar pendientes de que se tome muy en serio. Ojalá también desde las Naciones Unidas.