Entrevista a l’economista, professora i investigadora experta en drogues a Colòmbia, que ha participat a la conferència internacional “Política de drogas, derechos humanos y corresponsabilidades global” organitzada per la Taula Catalana per Colòmbia. Ciro pertany a la Comissió de la Veritat, que es va originar a partir dels acords de pau entre el govern colombià i les FARC-EP per investigar el conflicte intern colombià.

Quines conclusions t’emportes de la conferència?

Que les organitzacions indígenes campesines de Colòmbia volen participar en el debat de la política de drogues. S’ha de descentralitzar, treure’l de Bogotà i de les ONG, i s’ha de discutir a les organitzacions de base al territori. Per primera vegada no parlem de política de drogues sinó del conflicte armat i els drets humans amb perspectiva de política de drogues. És un matís molt invisible. No totes les persones que saben de política de drogues saben del conflicte ni formen part del conflicte. Cal implicar la gent al Cauca, al Catatumbo, al Putumayo, als llocs del conflicte.

Has participat a la taula sobre violències. Quines violències envolten les drogues? La regulació és violenta?

Aquests mercats de cocaïna i de marihuana són models d’acumulació. Tenen regles i la regla que marca la violència és el prohibicionisme. Hem de pensar com canviar aquesta regulació perquè aquests mercats puguin transitar de la violència a mercats que disminueixin l’impacte en la violació de drets humans. No es tracta que desapareixin els mercats de cocaïna i de marihuana, com les convencions i els tractats pretenen, sinó de com disminuir les incerteses i violències que envolten productors, usuaris, i comercialitzadors. Hem d’apuntar cap aquí. No ens hem d’escandalitzar perquè hi ha tràfic i perquè la cocaïna es mou a les fronteres, sinó perquè ens matem per això.

“No es tracta que desapareixin els mercats, sinó de com disminuir les incerteses i violències que envolten productors, usuaris, i comercialitzadors”

Com hauria de ser la regulació?

És necessari obrir el debat als territoris, a les discusions de la vida quotidiana, perquè el factor narco és un estigma. Ningú parla d’això. És una violència oculta que no es pot quantificar. Sabem que mor gent per narco, però no som capaços de mirar-nos al mirall. I no ho hem de fer des de la perspectiva de veure la cara de Pablo Escobar sinó des de la mirada de com la falta de consciència i de sobirania sobre aquests mercats arriba a matar-nos. Com fem uns mercats sobirans que ens deixin viure en pau?

“Com fem uns mercats sobirans que ens deixin viure en pau?”

Com canviem la narrativa?

Desvelant la narrativa del narco i pensant-ho com un mercat. Llavors, ja no veig al cultivador de coca com un narco cultivador o com una víctima, sinó com un home explotat en el mercat del capital que no pot organitzar-se, que no pot sindicalitzar-se, no pot generar negociacions davant d’un mercat perquè és il·legal. Aquestes són les preguntes que Colòmbia ha de resoldre, i no si és un tema de salut pública: com respectem la vida dels usuaris, dels productors i de les persones que comercialitzen en el marc de la violència i el conflicte armat.

Què podem fer les organitzacions catalanes per la Justícia Global?

S’ha d’enfortir la discusió de base i si hi ha alguna cosa que ens ensenya Catalunya i Barcelona és la capacitat organitzativa des de les múltiples formes de solidaritat en la vida quotidiana, i en la defensa d’allò públic i social. Això no existeix al nostre país. Per exemple, com aprofitem l’experiència de les cooperatives a Catalunya per articular unes cooperatives del cannabis a les organitzacions de productors al Cauca. No podem utilitzar estratègies del capital per resoldre el problema. L’estratègia del capital és que s’ha de prohibir i acabar. Si seguim amb conceptes com crim i il·legal no entendrem que el que necessitem són altres paraules com sobirania i organització. Polititzem els espais de consum i de producció. I això significa un diàleg directe amb Catalunya, de Barcelona, de la federació i de la Taula, amb les organitzacions de base a Colòmbia.

“Si hi ha alguna cosa que ens ensenya Catalunya i Barcelona és la capacitat organitzativa des de les múltiples formes de solidaritat en la vida quotidiana”

Barcelona és una de les principals consumidores de cannabis d’Europa i Colòmbia un dels principals països productors.

Aquesta connexió en termes d’economia política ens porta a preguntar-nos com ens organitzem millor d’una forma popular anticapitalista perquè aquests mercats siguin sobirans i polititzats. Què passaria si penséssim unes certificacions d’origen del cannabis a Colòmbia i volguéssim provar com a usuaris a Barcelona quin gust té el cannabis del nord del Cauca? Com que això no pot passar, acabareu consumint el cànnabis que vingui dels Estats Units, que ells sí que l’estan legalitzant, produint i estan acumulant una gran quantitat d’informació científica. Acabarem important el cànnabis dels Estats Units i prohibint el de la resta dels països. Així funciona el mercat.