Les sales de Lafede
La senyalització de les sales d’ús públic i als diferents espais de treball de l’Espai Arcadi Oliveres porten noms de nou dones activistes o defensores dels drets humans i la pau de diferents generacions, continents i lluites. Aquesta decisió respon al compromís de la federació amb la perspectiva de gènere i l’ètica de la cura, i a la voluntat de visibilitzar el seu protagonisme en les transformacions socials cap a la justícia global.
Les sales
Punt d’Informació Trinitat Gallego
Trinidad Gallego Prieto (Espanya. 1913-2011). Infermera i llevadora espanyola
Va créixer en una porteria del barri de Salamanca, a Madrid, amb la seva àvia, la seva mare i la seva tieta. Comunista i republicana, va ser una de les llevadores més durament perseguides per la dictadura franquista. Va ser fundadora i presidenta de l’Associació de Dones del 36.
L’any 1936 el Partit Comunista Espanyol li va encarregar l’organització del Comitè d’Infermeres Laiques de l’Hospital San Carlos de Madrid i d’un hospital de sang i, durant la guerra civil, va treballar en diversos quiròfans. En acabar la guerra, va ser empresonada juntament amb la mare i l’àvia, ja que les detencions “familiars” eren un tipus de repressió molt específica contra les dones durant el franquisme. Durant els anys de presó, va posar els seus coneixements d’infermeria al servei de les internes i dels seus fills i filles, i va aconseguir millorar les condicions higièniques i reduir la mortalitat. La presó de dones de Las Ventas, per la qual va passar Gallego, era un dels centres amb pitjors condicions. Prevista per ubicar 500 dones, va arribar a albergar-ne 4.000 durant la dictadura. Gallego també va passar per la presó de Sant Isidro, on va ser testimoni dels robatoris d’infants.
L’Associació de Dones del 36, creada el 1997, tenia l’objectiu de difondre els avenços polítics de la dona, aconseguits durant la II República Espanyola.
«Les dones fins a la República no ens podíem moure, no érem res, amb la pota trencada i a la cuina.»
Sala Berta Cáceres
Berta Isabel Cáceres Flores (Hondures. 1971 – 2016). Activista ecologista del grup ètnic lenca
Filla d’activistes, des de ben jove es va comprometre en les lluites estudiantils. Es va graduar com a mestra i l’any 1993 va fundar el Consejo Cívico de Organizaciones Populares e Indígenas de Honduras (COPHIN).
El seu compromís la va portar a ser una de les veus hondurenyes més conegudes en la defensa dels drets ambientals, dels pobles indígenes, de la pagesia, de les dones i dels sectors socials més desafavorits. En el moment de ser assassinada liderava la campanya contra la construcció d’una presa al riu Gualcarque, finançada pel Banc Mundial i Banc Holandès de Desenvolupament. El riu Gualcarque és sagrat per al poble lenca i la construcció de la presa amenaça amb desviar-lo tres quilòmetres del seu llit, posant en perill els recursos hídrics i la forma de vida de les comunitats lenques. Cáceres va denunciar tant els abusos de les empreses transnacionals sobre el territori com els constants assassinats d’activistes i líders comunitaris.
Va rebre nombrosos premis, entre el quals el Premi Goldman per a defensors de la natura i el medi ambient el 2015.
«Mentre tinguem capitalisme aquest planeta no es salvarà, perquè el capitalisme és contrari a la vida, l’ecologia, l’ésser humà i les dones.»
Sala Teresa Mañé
Teresa Mañé i Miravet (Catalunya. 1865 – 1939). Periodista i pedagoga llibertària catalana
Filla d’una família de camperols, va ser pionera en la defensa dels drets de les dones. Mañé és una de les referents de l’anarcofeminisme espanyol. També se la coneix pel pseudònim de Soledad Gustavo, amb el qual escrivia a la Revista Blanca.
L’any 1887 va dirigir la primera escola laica per a nenes de l’Estat espanyol i més tard va ser mestra d’una escola racionalista a Reus. Mañé considerava l’educació una peça clau per a l’emancipació de les classes obreres. En els seus inicis va desenvolupar una pedagogia inspirada en l’ideal de Rousseau, però al llarg de la seva carrera, i influenciada per figures com el pedagog francès Paul Robin o l’escriptor i filòsof anarquista Sébastien Faure, va adaptar-se a l’ideal anarquista. El seu mètode es caracteritzava pel racionalisme, la coeducació entre pobres i rics, les classes mixtes, la supressió de l’educació religiosa, l’higienisme, l’ensenyament de les relacions de poder, l’absència de càstigs i premis, o la incorporació del joc dins les activitats didàctiques.
Mañé és la mare de Frederica Montseny, política i escriptora anarquista. Va ser la primera dona ministra a l’Estat espanyol durant la II República espanyola.
«Les escoles laiques no són vivers de fanàtics catòlics ni de fanàtics antireligiosos. El mestre ensenya. I ensenyar i despertar la intel·ligència dels infants és la seva missió.»
Sala Dekha Ibrahim Abdi
Dekha Ibrahim Abdi (Kenya. 1964 – 2011). Activista per la pau d’ètnia somali
Professora i mediadora. La seva metodologia basada en l’activisme de base, el lideratge suau però inflexible i una motivació espiritual sobre la base dels ensenyaments de l’Islam la van portar a ser membre activa de nombroses organitzacions com la Coalició per a la Pau a l’Àfrica (COPA), l’ONG internacional Responding to Conflict o la xarxa de pacifistes Action for Conflict Transformation.
A principis de la dècada de 1990, mentre treballava com a mestra a Wajir, va esclatar un conflicte entre clans per l’aigua i el bestiar, que va costar la vida a 1.500 persones. Dekha, que era responsable d’una escola local, va començar una iniciativa de pau amb les dones dels altres clans. Tot i l’oposició dels líders tradicionals, va aconseguir començar un procés de mediació basat en l’escolta i el respecte cap a tothom. Va ser, també, una de les responsables de prevenir la guerra a Kenya el 2008.
El 2005 va ser reconeguda amb el premi a la kenyana constructora de pau de l’any i proposada, entre un miler de dones, per rebre el Premi Nobel de la Pau aquell any. El 2007 va rebre el Right Livelihood Award del Parlament suec ‒el Premi Nobel alternatiu‒, i el 2008 va ser guardonada amb el Premi Gernika per la pau i la Reconciliació. Va morir en un accident de trànsit el 2011.
«La gent quan té una iniciativa, vol veure els resultats ràpidament, i si les coses no surten com esperaven es donen per vençuts i desisteixen. Quan alguna cosa no està funcionant, jo hi veig una invitació a seguir treballant. El treball per la pau necessita que assumim riscos, explorem de forma sincera i aprenguem dels errors.»
Sala Rosa Parks
Rosa Parks (EUA. 1913 – 2005). Activista pels drets humans americana
Rosa Louise McCauley, més coneguda com a Rosa Parks, va néixer en una granja a Tuskegee (Alabama, EUA) i va treballar com a teixidora cosint llençols. Va convertir-se en activista per l’equiparació de drets civils entre blancs i negres als Estats Units i va militar al Moviment afroamericà pels drets civils i, entre 1943 i 1957, va treballar com a secretària de la National Association for the Advancement of Colored People (NAACP).
L’1 de desembre de 1955, Rosa Parks va protagonitzar una acció que la convertiria en un referent de la lluita pels drets civils: va desobeir la llei Jim Crow, que obligava la població negra a seure a la part del darrere dels autobusos per deixar lloc als blancs. Per aquest fet, Parks va ser arrestada, jutjada i condemnada, però també va desencadenar la reacció de la població negra, que va organitzar un boicot ‒el boicot Montgomery, ja que el fet havia passat en aquest població d’Alabama‒ contra el servei de transport públic que va aconseguir canviar la llei de segregació racial. L’acció de Rosa Parks també va servir per visibilitzar la lluita pels drets civils de la població negra.
Parks va rebre diferents premis, entre els quals la medalla Springarn, el màxim reconeixement de la National Association for the Advancement of Colored People (NAACP) el 1979, per la seva tasca.
«Només vull que em recordin com una persona que volia ser lliure.»
Sala Sonia Rescalvo Zafra
Sònia Rescalvo Zafra (Espanya. 1946 – 1991). Artista transsexual espanyola
De la vida de Sònia Rescalvo se’n coneix poc. Va marxar als 16 anys de la seva Cuenca natal buscant refugi en l’anonimat de Barcelona. El seu assassinat va adquirir una gran rellevància en tractar-se del primer crim d’una transsexual ‒pel sol fet de ser-ho‒ del qual es té constància a l’Estat espanyol.
Durant uns anys Rescalvo es va guanyar la vida actuant al teatre Arnau del Paral·lel, però el 1991 la seva situació s’havia precaritzat i sobrevivia exercint la prostitució i dormint al carrer. El 6 d’octubre de 1991, la Sònia i la seva amiga Dori van ser brutalment apallissades per un grup de neonazis mentre dormien al ras al Parc de la Ciutadella. Els assassins de la Sònia van ser condemnats entre 35 i 67 anys de presó, però anys més tard el Tribunal Suprem va rebaixar les penes a la meitat i va canviar la qualificació d’assassinat a homicidi.
Aquest fet va marcar un abans i un després en la persecució dels delictes d’homofòbia, tant pel suport mediàtic que va tenir com pel fet de ser la primera investigació policial dels Mossos d’Esquadra. El 6 d’octubre de 2013 el Parc de la Ciutadella va batejar la seva glorieta amb el nom de “Glorieta de la transsexual Sònia”.
«La Sònia va ser una dona valenta, va viure sense amagar ni abandonar la seva condició de gènere, cosa que la va portar a la prostitució, a l’exclusió social i a una tràgica mort», segons Joana López, vicepresidenta del Consell Nacional LGTB en l’acte d’homenatge a la Sònia del 6 d’octubre del 2013
Sala Giulia Tamayo
Giulia Tamayo León (Perú. 1959 – 2014). Advocada i activista pels drets humans peruana
Va dedicar tota la seva vida a la defensa dels drets humans al Perú, Espanya, la República Democràtica del Congo, Hondures i Colòmbia.
Va ser l’advocada de la lideressa comunitària María Elena Moyano, assassinada per Sendero Luminoso el 1992, fet pel qual va ser amenaçada i fins i tot víctima d’un tret a la cama. Després, el 1998, quan era investigadora del Comitè d’Amèrica Llatina i el Carib, va publicar l’informe Nada personal, que va destapar el pla d’esterilització quirúrgica massiva al Perú del president Alberto Fujimori. S’estima que el Pla, desplegat entre 1996 i 1998, va afectar 300.000 dones indígenes i camperoles. Arran d’aquesta investigació, el 2001, va haver de marxar a Espanya, on va militar a Amnistia Internacional (AI) quan l’organització començava a caminar.
A Espanya va lluitar contra els desnonaments durant el mandat d’Ana Botella a l’alcaldia de Madrid (entre 2011 i 2015) com a investigadora d’Amnistia, a més de fer el primer informe sobre les víctimes de la guerra civil i el franquisme el 2005.
«Quan intento distingir els governs i les seves polítiques, valoro el respecte que donin a la paraula donada i als drets humans. L’autoritarisme és el full de ruta dels que no pretenen guanyar el cor de la gent, sinó enverinar-nos sempre perquè no puguem entendre’ls.»
Sala Samira Khalil
Samira Khalil (Síria. 1961 – desapareguda des de 2013). Activista siriana defensora dels drets humans
Defensora dels drets de les dones i membre del Partit Comunista dels Treballadors de Síria. Va condemnar fermament Bashar Al-Asad, a qui acusava de matar persones innocents amb armes químiques, així com l’acció de la comunitat internacional, especialment la de Rússia, EUA, Europa, Israel i Daesh.
El 9 de desembre de 2013, dos anys després de l’inici de la revolució siriana, va sortir de Damasc fugint de la policia de Bashar al-Asad. Samira va ser segrestada juntament amb tres companys icones de la revolució: Razan Zaituneh, Wael Hammada i Nazem Hamadi. Tots quatre segueixen desapareguts fins al dia d’avui (2017). Entre el 1987 i el 1991, amb 26 anys, ja havia estat empresonada pel pare de Bashar, Hafez al-Assad, i, juntament amb altres companys comunistes, havia estat torturada.
Va ser reconeguda amb el Premi Kelly de la Fundació Heinrich Böll, l’any 2014, per la seva tasca centrada en l’apoderament de les dones i la documentació de les violacions de drets humans per part del règim i de les faccions armades.
«Fronteres i més fronteres, els estats tanquen les seves fronteres als qui fugen amb els seus fills d’una mort segura, però les obren perquè les creuin els dimonis de la terra…»
Sala Anna Stepànovna Politkóvskaia
Anna Stepànovna Politkóvskaia (Rússia. 1958 – 2006). Periodista
Politkóvskaia, va néixer a Nova York, en una família de diplomàtics soviètics d’origen ucraïnès. Va estudiar periodisme a Moscou i, després de graduar-se l’any 1980, va començar a treballar al diari rus Izvestia.
El 1999, va entrar a treballar a Novaia Gazeta, publicació per a la qual va investigar i escriure fins al mateix dia del seu assassinat, sobretot sobre les dues guerres de Txetxènia i els esdeveniments que s’hi relacionen. En els seus articles denunciava les injustícies i atrocitats comeses contra la població civil, tant per part de les forces federals russes com de les autoritats txetxenes o dels rebels. El 2001 va haver d’exiliar-se uns mesos. En el moment de l’assassinat, estava escrivint un article sobre presumptes pràctiques de tortura dutes a terme per les unitats de seguretat del primer ministre txetxè prorús Ramzan Kadírov.
Va rebre nombrosos premis, com el guardó al Periodisme de Drets Humans (Amnistia Internacional, Regne Unit, 2002), el guardó a la Llibertat d’Expressió (EUA, 2002), el premi Vázquez Montalbán (Col·legi de Periodistes de Catalunya, 2004) o el premi Mundial de la Llibertat de Premsa Guillermo Cano de l’UNESCO (2007).
«Per a una periodista que treballa a Rússia, no hi ha cap protecció garantida, l’única manera de protegir-me és no mentir.»