(Català) Sant Jordi 2025: 12 propostes literàries de l’equip tècnic en clau de Justícia global  

«La llamada» reconstrueix la història d’una supervivent d’aquesta dictadura, i ho fa a través d’entrevistes amb persones del seu entorn familiar, d’amistats, d’activisme… A través d’aquestes veus, l’autora comparteix perspectives i mirades sobre fets històrics i personals, traslladant-nos entre l’Argentina, l’exili a Espanya i els contrastos entre el passat i el present. Malgrat la violència implícita en els fets relatats, Guerreiro aconsegueix explorar la complexitat humana, recuperar la memòria històrica i reflexionar sobre el significat de la supervivència, fent un exercici de periodisme ètic, imprescindible en els nostres temps.

El títol és un homenatge a la cançó de Rosendo, i una invitació a la reflexió a partir de l’anàlisi a les nostres maneres de viure que sovint tenen conseqüències descoratjadores però que sempre hi ha un espai per a l’esperança. L’Araceli ens acompanya a conèixer dades, a desgranar causes i conseqüències, i sobretot a apropar-nos a alguna experiència de gent corrent que ja estan fent alguna cosa per revertir la realitat. Caballero reivindica i demostra que no només altres maneres de viure són possibles, sinó que ja son realitat. El llibre és sobretot aquesta darrera part, per això comença amb la cançó de Fito Páez (per mi de la veu de  Mercedes Sosa, la Negra), Quién dijo que todo està perdido?, i citant a l’estimadíssim Arcadi Oliveres:  No podem permetre’ns el luxe de perdre l’esperança, per acabar amb una altre acció (aquest cop no tant domèstica), Decréixer!

Amb el seu estil inconfusible, planer, ple d’humor i sobretot de moltes acotacions, l’Araceli fa un elogi a l’activisme proper, i ens dona una empenteta a les què a més de preocupar-nos pel món que deixem, ens agradaria també ocupar-nos i viure d’una altre manera.

Amb un ritme narratiu àgil i una gran força visual, Noceà destaca per la capacitat de Ricard Efa de construir un món versemblant i inquietant que serveix com a mirall crític del nostre present. La trilogia posa sobre la taula temes com l’impacte de la crisi climàtica, el control tecnològic sobre la població més vulnerable, la instrumentalització de la infància, i les jerarquies de poder dins de les ciutats desiguals.

Recomano Noceà per la seva capacitat de fer reflexionar, des de la ficció, sobre qüestions centrals de la justícia global: el dret a viure en un entorn segur, l’accés equitatiu als recursos, la resistència davant les opressions sistèmiques i el paper transformador de les aliances entre joves. Una trilogia potent, valenta i altament recomanable per a lectors joves i adults.

BINTI, a la seva comunitat, és harmonitzadora, un rol que busca refer llaços, anant a les arrels dels dolors i de la violència per trobar-hi nous camins. En un context com el que vivim actualment, aquests tres llibres, són una font d’esperança, vehiculada a través del plaer d’una lectura emocionant i àvida.

En un moment d’esgotament i presses, Al bosc s’hi ha d’anar quan encara és fosc, de Maria Arimany (Llerona, 1990 i premi Documenta 2023), ha estat un respir. El llibre, format per textos curts i  asincrònics, combina relats d’amor i desamor amb una especial sensibilitat i complicitat que cap al lector.

M’ha captivat el seu llenguatge ric i ple de referències al bosc, als arbres, als bolets… També destaca pels textos sobre el desig,  que vibren amb una intensitat honesta i sense filtres. Tot plegat amb un to personal i proper que fa fàcil imaginar-te com a protagonista. Llegint-lo, he pensat que, en el fons, totes les històries vitals s’assemblen: vivim constantment de moments dolços i amargs, aprenentatges que ens transformen. Una lectura íntima i natural, per reconnectar amb el que som. L’any 2020, Maria Arimany va guanyar el primer premi al concurs de narrativa curta d’El 9 Nou amb el conte Mar de formigues, que podeu llegir aquí.

Podeu llegir el llibre, o deixar-vos portar per la seva versió de «Guia il·lustrada», també disponible a la xarxa de biblioteques públiques.