Post 1-O: de la resiliència personal a la col·lectiva


Ahir, 26 d’octubre, la Xarxa #SomDefensores va congregar persones observadores de drets humans l’1 d’octubre i persones que van viure i presenciar agressions policials, a l’IES Ramon Llull, una de les escoles on es varen produir greus vulneracions de drets.  Durant l’acte van compartir les seves vivències, reflexions i emocions i varen participar a una dinàmica que permetrà recollir les diferents estratègies de com enfrontar-se al succeït per tal de crear una “maleta de resiliència” col·lectiva.
Júlia Granell de Lafede.cat va fer de conductora de l’acte, que va presentar com un espai on construir “veritat, reparació, drets, resiliència i dignitat“.  Jordi Palou-Loverdos, membre de Novact i autor de l’ ’Informe sobre vulneracions de drets civils i polítics a Catalunya“, va explicar que l’Informe és una manera de “posar a disposició de les instàncies internacionals la veritat de l’#1O, que ha estat deliberadament ocultada”.

Montse Pineda i Marc Piera, que varen fer observació de drets humans a diversos centres electorals de Barcelona, varen compartir la seva experiència a #SomDefensores. Pineda va relatar l’emoció de veure com la gent, en identificar-la com a observadora, se sentia protegida, i la impotència de no poder presenciar algunes agressions policials, tot i documentar posteriorment les agressions i acompanyar les persones ferides. També va remarcar que els espais de construcció de normalitat en moments límit, com el dinar que varen fer vàries observadores el dia 1, “són resiliència”.

Marc Piera va explicar com des de la formació de preparació per fer d’observador, va constatar que al dispositiu de #SomDefensores hi havia una gran majoria de dones, i va intuir que potser això es devia a que “fèiem una tasca de cures, que tradicionalment estan associades a les dones”. Piera, que va fer observació a centres electorals on coneixia gent, va narrar com el va colpir acompanyar persones conegudes que havien estat agredides físicament o psicològicament, Finalment, va remarcar la importància de combinar la tasca de les cures i la resistència.

Marina Magrans, membre del CDR de Nou Barris, i Jordina Carbó, testimoni de l’Escola Pau Claris, varen relatar les càrregues policials que varen viure i presenciar als centres electorals i com han elaborat la seva experiència. Magrans va estar a una escola on 70  policies varen endur-se les urnes després de carregar contra 70 persones indefenses, moltes grans, que van anar a altres escoles per defensar-les i votar. Tot i estar molt afectada, Magrans se sorprenia de com va ser capaç de quedar-se a càrrec de diverses criatures a un espai a prop del qual hi havia càrregues policials per tal de generar-los un espai segur. “Ser valent no és no tenir por, sinó continuar allà malgrat la por”.

Jordina Carbó va explicar que l’1 d’octubre l’ha canviada: ” la vida m’ha fet “un regal”. A més de “perdre la por”, l’experiència viscuda l’ha ajudada a ser conscient de la capacitat de canvi i transformació que té la gent quan s’uneix per un objectiu comú. Carbó, que va viure les càrregues policials a l’Escola Pau Claris amb diverses persones que estaven ahir a l’acte i a les que va esmentar al seu relat, va explicar que compartir aquesta experiència amb gent veïna i coneguda del barri l’ha apropat més a aquestes persones. Per a ella, l’1 d’octubre va marcar l’inici d'”una nova consciència col·lectiva” arreu de Catalunya.

Després es va obrir un torn de paraula on van intervenir gent de diverses edats i condicions que van explicar com va ser defensar les escoles l’1 d’octubre i com varen viure o presenciar greus vulneracions de drets. Els testimonis van ser molt emotius i emocionats. En molts casos es va manifestar la necessitat de generar més espais de trobada per poder treballar col·lectivament les emocions i seguir empoderant-se i posant en valor la resiliència personal i col·lectiva.

Irene Santiago, d’Iridia-Centre per a la Defensa dels Drets Humans, coordinadora del dispositiu d’assistència psicològica de #SomDefensores de l’1 d’octubre, va explicar que “davant situacions de repressió, necessitem fer un procés, juntament amb el nostre entorn, que ens ajudi a potenciar les nostres pròpies fortaleses”. Santiago va definir la resiliència com “la capacitat de tornar-se a aixecar” després d’una experiència traumàtica i que per aconseguir-ho era important “posar-hi paraules” o trobar altres vies d’expressió, per exemple artístiques, per integrar-la. Santiago va proposar a les persones assistents una dinàmica per tal que fessin aportacions personals per escrit per tal de construir una “maleta de resiliència” col·lectiva.

Diana de la Torre, psicòloga i artista colombiana, va tancar l’acte a ritme de cumbia cantant “Què volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet,  i “La Presó de Nàpols”, d’Uc, i l’Himno de San Basilio de Palenque, considerat el primer poble lliure de Llatinoamèrica i fundat per un esclau fugit. De la Torre va expressar el seu suport al referèndum, tot i que va criticar que “va excloure a la població migrada” que, com ella, no va poder votar, i va reclamar que “la desobediència també hauria d’incloure les lleis d’estrangeria.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada