Entrevista: “La fiscalitat justa és lluitar contra les desigualtats” 1  


De l’1 al 7 d’abril se celebra la Setmana d’acció global per l’abolició dels paradisos fiscals. Hi haurà activitats arreu del món per denunciar aquestes pràctiques i a Barcelona les accions les encapçala la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària de la qual Lafede.cat en forma part. El 3 d’abril es farà una concentració a la plaça de Sant Jaume (19h) i el 6 d’abril un cine-fòrum als Cinemes Texas (20h) amb la pel·lícula “Mami, ya sé dónde está el dinero”. Lafede.cat aprofita per conversar amb Xavier Casanovas, protaveu de la Plataforma, sobre els paradisos fiscals i la seva lluita.

Què és i en què consisteix la setmana de lluita de l’1 al 7 d’abril?

En concret el 3 d’abril fa un any de la publicació dels “papers de Panamà”, que van suposar un abans i un després en la lluita per a la fi dels paradisos fiscals a nivell global. Això va ser possible gràcies a un grup de periodistes que va destapar el cas amb els documents d’un dels bufets d’advocats més importants del Panamà on hi havia informació d’empreses creades per evadir impostos. Hi havia involucrades persones conegudes, molts líders mundials, per exemple, presidents de països com Ucraïna, Islàndia o Argentina, i també ministres espanyols. Fa un any d’aquest fet tan rellevant i per això es va decidir que fos el Dia Mundial per l’Abolició dels Paradisos Fiscals. Durant aquesta setmana hi haurà accions descentralitzades per tot el món. A Catalunya, la Plataforma Fiscalitat Justa, on hi ha entitats de Lafede.cat i altres, organitza dos actes.

Ha passat alguna durant aquest any?

Poques. Per una banda, hi ha gent que ha hagut d’assumir responsabilitats polítiques: el president d’Islàndia va dimitir, així com el ministre espanyol José Manuel Soria. I per l’altra, hi ha hagut un canvi de percepció de la ciutadania que ja no tolera aquestes actuacions per part dels polítics. A més, sembla que la Unió Europea s’està posant les piles i ha creat una comissió de treball per veure com pot evitar casos com els de Panamà i està treballant en una llista oficial de paradisos fiscals. Sembla mentida que no n’existeixi cap, però ara per ara cada país determina què és un paradís fiscal i això, sovint, respon a interessos polítics. Per exemple, Panamà va sortir de la llista espanyola el 2010 perquè una empresa de l’Estat va guanyar un contracte per les obres del canal. Per tant, el que es demana és que hi hagi una llista única europea, tot i que tan de bo hi hagués una per tot el món. La llista s’està debatent al Parlament europeu. Penso, però, que la llista no només hauria d’incorporar països realment opacs sinó també aquells que donen informació però fan “dumping fiscal”, és a dir, ofereixen avantatges a les empreses fiscals perquè tenen tipus impositius més baixos o alguna via per la qual l’empresa pot deixar de pagar impostos. Aquestes pràctiques existeixen a la Unió Europea, per exemple, a Holanda o Irlanda, però malauradament és difícil que entrin en una llista negra perquè ells mateixos s’haurien de denunciar.

Sovint aquest concepte de paradís fiscal s’escapa de l’imaginari comú. Encara que cada estat el defineixi, què són?

L’entenem com un país que, mitjançant l’opacitat, permet l’evasió d’impostos, és a dir, permet que persones o empreses no paguin els impostos als seus països de residència. Aquesta opacitat implica que no hi hagi intercanvi d’informació entre les agències tributaries dels Estats perquè el que es busca en un paradís fiscal, no només és no pagar impostos, sinó amagar els diners reals. L’altre element important és que hi ha un sistema fiscal nul, és a dir, no es grava les persones o a les empreses.

Quins altres elements estableixen l’entremat dels paradisos fiscals?

Les societats “offshore”, per exemple, que literalment són les que es troben fora de la línia de costa. De fet el nom neix per les illes verges britàniques. Són empreses que estableixen societats fora del territori de sobirania fiscal del propi país. També hi ha els testaferros que són els intermediaris necessaris per garantir l’opacitat. Una empresa a un paradís fiscal vol que no se sàpiga qui és l’administrador i per això són importants els testaferros, persones sense noms coneguts i de perfil baix. Tot aquest mecanisme fa difícil la seva persecució.

Per què és important identificar-los i eliminar-los, o si més no controlar-los? Sembla que sigui un monstre difícil de combatre.

Clar, una de les dificultats més grans és que sembla que sigui quelcom que s’escapa de les mans de la ciutadania i precisament des de la Plataforma lluitem per trencar amb aquesta idea. Una proposta que fem és crear “espais lliures de paradisos fiscals”, és a dir, intentar que els municipis o qualsevol espai administratiu no contracti empreses amb seus a paradisos fiscals. Ara mateix, però, no és una realitat possible ja que el marc de contractació pública no ho permet. El que volem canviar. La idea és incorporar criteris de responsabilitat fiscal de les empreses, de la mateixa manera que es parla de la responsabilitat social. I per què volem fer-ho? Doncs perquè s’estan escapant de les arques públiques molts diners. Estem parlant de més de set bilions de dòlars al món, dels quals una tercera part corresponen a Europa. Es calcula que s’escapen prop de 190.000 milions de dòlars anuals dels països empobrits per culpa del frau fiscal.

Perquè un paradís fiscal no és il·legal…

No, perquè cada país decideix com grava els seus impostos. Però, clar, estem al límit de la il·legalitat i la il·legitimitat i per això és important diferenciar entre el frau i l’elusió fiscal. El primer és perseguible per llei, seria aquell que no paga el que hauria de pagar. Per exemple, els casos de Messi. L’elusió fiscal és el no pagament d’impostos per vies legals per tal de minimitzar la factura fiscal. Un cas és el de l’empresa Appel que a Irlanda estava pagant el 0,05% d’impostos, una misèria vaja, i ho feia de manera legal. Aquest cas va ser denunciat per la Comissió Europea que va demanar a Irlanda que gravés a Appel amb els diners que li toquen. La CE es va agafar al debat de les lleis de lliure competència europees, ja que aquesta pràctica atempta contra la lliure competència empresarial perquè si una empresa ha de pagar impostos i l’altra gairebé no, vol dir que els preus del producte final són diferents ja que una ho haurà de repercutir en el cost del servei i l’altra no. Els paradisos fiscals i les pràctiques d’elusió permeten la competència deslleial.

Per tant, és una qüestió d’assessorament, no? Com més beneficis, més capacitat de tenir un equip assessor fiscal potent. Un peix que es mossega la cua.

Totalment. Quan parlem que les grans empreses i fortunes eludeixen impostos és perquè tenen la capacitat d’assessorar-se fiscalment i trobar els forats dins la llei. Les mateixes dades dels informes de la hisenda espanyola ja ho diuen: les grans corporacions paguen entre 7-8% d’impostos i les petites i mitjanes empreses prop del 20%. Hi ha dues realitats a velocitats diferents que fa que la ciutadania de classe mitjana i baixa es vegi pressionada per qualsevol modificació fiscal.

Deies que la UE estava fent passos. Cal un òrgan controlador?

Sí, però sobretot cal harmonització perquè no hi hagi competitivitat, però això vol dir menys sobirania dels Estats. Estaran d’acord en perdre-la? Quin és el punt mig? Per exemple, l’OCDE va fer una proposta fa uns anys, el projecte BEPS, per definir què ha de ser l’impost de societats a nivell global. Per mantenir la sobirania dels Estats l’OCDE, proposa que cadascú posi el tipus impositiu que cregui millor – el 10, el 15 o el 20% -, però que la definició del que s’ha de gravar sigui única, és a dir, que hi hagi una única manera de calcular el benefici de les empreses. Per entendre’ns, el problema no ve tant de que Irlanda gravi les empreses el 12% i Espanya el 25%, que també, sinó que un país decideixi no gravar el deute que l’empresa té amb altres empreses o amb bancs, i un altre sí. Altres temes serien la tributació de les patents o els preus de transferències, etc. Si definim un mateix criteri, no hi ha fuites. És com un colador, cal tapar tots els forats.

Veus que serà possible aconseguir alguna cosa?

A vegades una ciris econòmica és útil per aquestes lluites. Estem en un moment amb més possibilitat. La globalització ha afavorit aquestes pràctiques. Globalitzem el capital i no les persones i això s’ha de capgirar. Cada cop és més evident que cal acabar amb la desigualtat creixent, amb el drama dels refugiats ho veiem clar. Aquesta demanda no només la reclamem els moviments socials, sinó també els economistes més liberals perquè veuen com la desigualtat és mortal pel sistema econòmic perquè el col·lapsa. És la mateixa OCDE la que està impulsant i defensant un impost de societats comú. Els Estats temen que continuï l’escapament de recursos. Al final la fiscalitat justa és lluitar contra les desigualtats.

Parles de sobirania dels Estats, del control de les empreses… Ara s’estan debatent tractats com el CETA o el TTIP que precisament donen més poder a les empreses.

Això és una lluita de titans, dels interessos ciutadans i polítics versos els interessos empresarials i econòmics. Precisament un dels elements més dolents del TTIP és sobre la fiscalitat que vulgui posar cada país. Si cada país és sobirà a nivell fiscal, en el cas d’una empresa que estigui treballant en un país i aquest vulgui augmentar impostos empresarials, i ella considera que això la perjudica, podrà denunciar l’Estat o evitar el pagament d’impostos. Aquí veiem clarament que hi ha dues línies: una que demana més llibertat empresarial, i una altra que defensa els drets socials i, per tant, els recursos necessaris per fer-los possible. Aquesta darrera és la que hauria de defensar la ciutadania.

Precisament s’han estat debatent els pressupostos a Catalunya on hi ha negociació sobre política fiscal. Lluitar contra els paradisos o per una fiscalitat justa és lluitar contra les desigualtats i per una justícia global?

Per aconseguir drets cal dotar-nos de capacitat econòmica per executar-los, és a dir, tot dret ha d’anar acompanyat d’una dotació pressupostària. Amb la crisi econòmica va començar la regressió de drets i s’ha posat molt el focus en les retallades. Poques vegades mirem l’altra banda de la moneda, la banda dels ingressos. Quan hi ha una caiguda de la despesa és perquè hi ha una caiguda dels ingressos, i està més que diagnosticat que aquest descens no només ve d’una caiguda de l’economia, sinó per la definició de polítiques fiscals concretes. Quan veiem que els beneficis empresarials han tornat a nivells d’abans de la crisi (2007) i l’impost de societats està a la meitat, és que no s’està fent una política fiscal justa. En el cas d’Espanya estem 8 punts per sota d’ingressos de la mitjana europea. Tenim, doncs, molt camí per recórrer i per garantir amb qualitat els serveis socials (educació, sanitat, etc.).


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Un comentari a “Entrevista: “La fiscalitat justa és lluitar contra les desigualtats”

  • Antoni Vernet i Pérez

    No es tracta de pagar més, és ue s’ha de pagar el que toca, no fugir amb els diners de tots a altres llocs on es perden.
    Les empreses de l’IBEX 35 tenen paradisos fiscals i no es pot solucionar això? Que passa aqui? És persegueix al petit estalviador i es perdona al gran defraudador?
    Els governs tenen molta responsabilitat en aquesta praxi i la corrupció ho fomenta.