Repensant com comunicar les causes socials


Lafede.cat i ECAS van organitzar el passat 6 de juny la taula rodona «Periodisme, activisme i causes socials. On són els límits?». Els canvis en el món del periodisme i de la comunicació van centrar el debat en què es va recordar la figura de Carles Capdevila i el seu Diari de la Pau.

Imatge dels convidats i convidades de la fila zero.

 

Les noves ONG i col·lectius socials estan desplaçant dels mitjans a les ONG de sempre? Aquestes noves ONG comuniquen millor? Hi ha un nou periodisme social o és el de sempre? Quan les organitzacions produeixen directament informació i molts periodistes es fan activistes, on queda l’objectivitat? Com a plataformes associatives que tenen entre els seus objectius millorar la quantitat i la qualitat de la informació sobre causes socials, i davant l’evidència que tant el periodisme com les ONG estan canviant, i també la seva manera de relacionar-s’hi, aquestes eren algunes de les preguntes que van portar a ECAS i Lafede.cat a organitzar el debat.

 

Adrià Bas, director del programa Solidaris de Catalunya Ràdio, va recordar el Carles Capdevila i una de les seves primeres aventures periodístiques: el Diari de la Pau. El Diari va sortir en plena Guerra del Golf per contrarestar la resta de mitjans que, tal i com recordava fa poc l’Àlex Masllorens, «van caure de quatre potes en una mena d’atracció fatal, admirativa i acrítica, del desplegament de mitjans tecnològics i del llançament de tones i tones de bombes en viu i en directe». Adrià Bas va recuperar les paraules del darrer editorial del Diari de la Pau del 1992: “El moviment per la pau té molta feina i molt pocs mitjans per fer-la. El pacifisme és un mal negoci polític i econòmic i això li dóna molt poca força. Les institucions polítiques no es fan seva la idea perquè no els fa respecte, i els mitjans de comunicació no la potencien, perquè no genera beneficis als seus balanços”. Bas considera aquesta reflexió perfectament vàlida a dia d’avui, i extrapolable a moltes de les causes socials per les quals treballen moltes ONG. Agnès Felis d’ECAS, i Montse Santolino de Lafede.cat van destacar la sensibilitat de Capdevila cap a aquests temes, («sorprenia en un lloc de direcció») i com havia aconseguit transmetre-la a la redacció.

 

Noves i velles ONG i mitjans: els mateixos objectius i els mateixos obstacles

Agnès Felis, responsable de comunicació d’ECAS i de la seva Agència de Comunicació Social va posar sobre la taula que moltes ONG de recent creació o nous col·lectius i moviments socials «entren millor als mitjans» perquè no tenen tantes prevencions. Tot i reconèixer que en el cas de la crisi d’asil i refugi, ONG com Proactiva Open Arms van ser molt més àgils que altres organitzacions més grans i amb més trajectòria – que van trigar molt a reaccionar i van perdre el seu rol de fonts principals-, Felis va alertar que la immediatesa i la viralitat en la cobertura de moltes crisis socials podia comportar la manca de contextualització i de contrast de les informacions.

Laura Lanuza, responsable de comunicació de Proactiva Open Arms, va explicar molt gràficament com les ONG de nova creació tenen absolutament incorporada la comunicació a la seva missió, i com estableixen aliances de manera natural amb els periodistes: «ells estaven a les platges i els vam portar allà on ningú no els portava, mar endins, perquè veiessin el que estava passant i ho expliquessin». Per a Lanuza els límits entre el periodisme i l’activisme estan en «explicar el que passa de debò a la Mediterrània», i va defensar que cal comunicar amb emoció, però que aquesta emoció ha de servir de ganxo i ha de permetre «obrir el focus» i explicar tota la problemàtica que envolta els rescats al mar. Lanuza va explicar com els mitjans també s’estaven fent servir per atacar les ONG, i com a Itàlia hi havia una forta campanya de desprestigi dels rescats de migrants.

Eva Anguera, des de la fila zero, i com a consultora que dóna suport comunicatiu a organitzacions petites i mitjanes va reivindicar la tasca de prevenció que fan moltes organitzacions –“què passaria si les entitats no estiguéssim fent el que fem?- i va criticar que fos tan difícil explicar-la i visibilitzar-la als mitjans. Óscar Velasco, de Creu Roja, va recordar que les ONG fan el que haurien de fer els estats, i que tot i que els rescats i l’assistència en emergències és molt visual i funciona periodísticament, cal parlar més i millor de quina gestió i seguiment es fa de les crisis i, en el cas de les persones refugiades, de l’acollida i de les dificultats que suposa en el dia a dia. Jordi Julià, de Càritas, va denunciar finalment la dificultat de les organitzacions per «entrar» a altres seccions que no fossin «Societat» amb el que això suposava per a l’anàlisi de moltes problemàtiques.

 

El vell periodisme i el nou periodisme: les demandes i prevencions de sempre amb les ONG

Adrià Bas va qualificar el Solidaris, el seu programa, com una «anomalia», en tractar-se d’un programa temàtic i especialitzat que tot disposar de pocs recursos mantenia una relació regular i estreta amb les entitats-fonts, i que, per tant, no era representatiu del funcionament habitual dels mitjans. Tot i apostar perquè els mitjans donin veu «a qui no en té», va reconeìxer que la crisi dels mitjans i la precarietat dels periodistes afecta de manera directa a l’agenda de temes socials.

El director del Solidaris constatava que les noves ONG eren molt més àgils i espontànies i que això era un valor afegit, però no considerava que aquestes organitzacions estiguessin desplaçant a ningú sinó que hi havia molts més actors difonent causes socials i que les xarxes socials els estaven donant accés a l’opinió pública.

Elisenda Rovira de Mèdia.cat va apuntar que, al contrari d’altres àmbits, la relació entre fonts i periodistes no es jutjava com a negativa, però va dir que les organitzacions socials han de preocupar-se menys de sortir als mitjans i més d’explicar el que realment passa , i ajudar a generar notícies. Rovira apuntà, en aquest sentit, a la distorsió que suposaven «certs personalismes» en algunes ONG – va esmentar el cas de l’Óscar Camps de Proactiva Open Arms– i com es promovia centrar l’atenció en la persona o l’ONG i no en la causa. Des de Proactiva, Laura Lanuza va comentar que n’eren conscients i que estaven treballant per reduir el seu nivell de protagonisme.

Joao França, de Catalunya Plural, va reconèixer que la distància entre els grans ONG i al ciutadania també afectava als periodistes, que les veien amb la mateixa distància, però que eren una font necessària sobretot pels seus informes. França va reclamar però a les organitzacions una informació més personalitzada, i un esforç per «oferir allò que necessites en el moment que ho estàs investigant».

 

Periodisme o activisme? S’imposen els perfils híbrids i les estratègies compartides

Tot i que es volia incorporar la mirada activista, Jesús Rodríguez, periodista de La Directa, no va participar finalment al debat el que va condicionar molt la seva evolució. Tot i així, Eva Anguera, d’Inpacte, va posar sobre la taula el fet que tant a les organitzacions com als mitjans cada vegada són més habituals, per diferents raons, els perfils híbrids: periodistes que han treballat a mitjans i passen a ONG i a l’inrevés, i altre tipus de professionals que combinen tasques informatives a diferents espais. Per la seva part, Òscar Velasco va insistir en que el món del periodisme estava canviant molt ràpidament, i que els gabinets de comunicació de les organitzacions han d’adaptar-se a les noves realitats i tenir en compte als nous mitjans digitals i a tots els i les free lance que treballaven per mitjans diversos o des del terreny.

Hi havia un acord generalitzat en diferenciar entre periodistes i direccions de mitjans, i entre els seus diferents interessos. Tant Joao França com Adrià Bas van defensar la necessitat de desenvolupar “estratègies informatives compartides” entre periodistes i entitats, «per fer pressing conjunt”, i es van mencionar les beques Devreporter de Lafede.cat com una bona pràctica.

En la mateixa línia, Agnès Felis i Adrià Bas van coincidir que és fonamental transmetre i visibilitzar el treball d’incidència política, i no només el d’assistència, i fer-ho amb una visió de justícia global per aconseguir una major consciència i implicació ciutadanes: «defensem uns drets socials que són per a tothom, no només per a les persones concretes que s’atenen des de les entitats».

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *