“Les persones que lideren les organitzacions han d’estar altament compromeses amb l’eliminació de violències”  


A les portes del 25-N, dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, entrevistem Bea Villanueva, formadora i comunicadora especialitzada en feminismes i en perspectiva de cures en el tercer sector. Actualment, acompanya diverses entitats de Lafede.cat per implementar l’ètica de les cures i elaborar els seus protocols d’abordatge de les violències.

Bea Villanueva és formadora i comunicadora especialitzada en feminismes i en perspectiva de cures | LAFEDE.CAT

Una de les idees força amb les quals comences les teves formacions és que vivim en un continuum de violències. Què vol dir? Com afecta això concretament a les dones?

La imatge que majoritàriament se’ns mostra des dels mitjans de comunicació sobre un home masclista, l’home violent, és aquella del “llop solitari”: un home trastornat que assassina a la seva dona. La imatge que se’ns ha venut de víctima és la d’una dona amb l’ull morat, sense agència, aïllada.

Tots dos imaginaris difuminen, d’una banda, la responsabilitat dels homes en relació a les violències cap a les dones i identitats dissidents (jo no soc això, mai faria una cosa així!). Per una altra banda, també fa que la majoria de dones no s’identifiquin amb ser potencials receptores de violències masclistes, la qual cosa les desprotegeix (jo no sóc aquest tipus de dona!).

Tanmateix, això és una imatge falsa o com a mínim esbiaixada. Les violències contra dones i identitats dissidents no són un exercici o una pràctica aïllada, sinó un pilar que sustenta la dominació heteropatriarcal dels homes cap a les dones: vivim en un continuum de violències. És una dinàmica estructural perquè és eficaç com a mecanisme de poder i de dominació. És contínua en el sentit que les violències són presents en totes les etapes de la vida de les dones, en els diversos espais en què es desenvolupen. Òbviament, travessades per altres eixos d’opressió com el capacitisme, el racisme o l’adultocentrisme.

Totes podem patir i de fet patim violències, algunes molt visibles; encara que la majoria estan molt normalitzades i es fan invisibles, però per les quals també paguem un preu molt alt a nivell psicoemocional, d’accés a oportunitats, de manca de reconeixement, de càrrega mental i de doble o triple jornada. Això és el continuum de les violències. El triomf de la normalització d’aquestes.

 

Les violències contra dones i identitats dissidents no són un exercici o una pràctica aïllada, sinó un pilar que sustenta la dominació heteropatriarcal dels homes cap a les dones: vivim en un continuum de violències.

A les organitzacions, es viuen també una sèrie de violències concretes. Quines són les més habituals, segons el que has pogut observar en la teva experiència?

En el tercer sector hi ha una creença bastant estesa i és que estem molt més «treballades» que a d’altres sectors, que tenim més consciència, i per tant sembla que les violències i les desigualtats no poden entrar dins les organitzacions. Però no. Les organitzacions són reflex de la pròpia societat i per tant no queden exemptes del mateix tipus de dinàmiques de poder i privilegis que succeeixen en ella.

Per exemple, i encara que les coses van a poc a poc canviant, és un sector molt feminitzat i, no obstant això, encara en els llocs de responsabilitat i decisió hi ha molts més homes que dones, identitats dissidents o persones que per alguna raó no s’ajusten a la norma.

La lògica de la productivitat també s’imposa a la reproductiva. Tot allò que sosté als equips (els espais de cures, la bona gestió de conflictes, la comunicació interna, la mirada més a mitjà termini) no es valora tant o, directament, és menysprea. En qualsevol grup humà aquesta sustentació és importantíssima. Encara ens costa entendre que la productivitat, perquè respecti els drets humans i la salut mental, ha de ser sostenible.

Bea Villanueva en un moment de l’entrevista a l’Espai Arcadi Oliveres| LAFEDE.CAT

Quines serien les recomanacions d’actuació per a la persona que rep aquesta violència? I per a l’organització?

És clau, en primer lloc, que les organitzacions siguin espais segurs, de confiança i de cures. On tots i cadascun dels seus membres se sentin segurs. Per tant, és importantíssim comptar amb protocols d’abordatge de violències que, al meu entendre, han d’abastar les violències més manifestes però també aquelles estructurals i simbòliques, que estan més normalitzades. Les organitzacions han de garantir canals segurs on poder comunicar-ho i mecanismes de reparació. També cuidar especialment que no es produeixi una revictimització.

Pel que fa a recomanacions d’actuació per a la persona que ha rebut violència, cal aclarir que les condicions de cada víctima faciliten o dificulten poder parlar, denunciar i sentir-se segura. Si tinc por de perdre el meu lloc de treball em serà més difícil parlar. Si temo que se’m catalogui d’histèrica o exagerada, també callaré. I això és comprensible. El primer és buscar un espai on la víctima se senti en confiança per a denunciar i que no estigui sola.

 

“Les organitzacions han de garantir canals segurs on poder comunicar violències, i mecanismes de reparació”

Una de les eines que es treballen des de Lafede.cat i les entitats del sector és l’elaboració de protocols contra les violències sexuals a les organitzacions. Quin és el seu potencial? Què poden aprendre les organitzacions en aquest procés?

El silenci i la normalització del mal ús de poder i dels privilegis és el més perillós. Per això, anomenar les violències i les desigualtats és molt important. L’elaboració dels protocols implica que les organitzacions diuen “ull! posem aquí el focus”. Volem organitzacions segures, equitatives i que cuidin.

Els protocols són clau i, alhora, són un primer pas. Cal entendre que la part més «legislativa» és una cosa imprescindible però que no necessàriament canvia des del primer dia les mentalitats i les dinàmiques de funcionament. Els canvis culturals són més lents, per això s’han d’acompanyar de formacions i sensibilització als equips. També és imprescindible que les persones que lideren les organitzacions estiguin altament compromeses amb l’eliminació de desigualtats i violències, amb el qüestionament de l’ús del poder, amb una aposta per la diversitat i les cures.

Formació sobre violències a les organitzacions impartida a entitats federades | LAFEDE.CAT

Què recomanaries a l’entitat que decideix abordar les violències de cara i es proposa escriure un protocol?

En primer lloc felicitar l’entitat i dir-li que està apostant per un camí que té a veure amb la justícia, amb l’equitat i també amb la coherència interna. Si defensem aquesta equitat i aquesta igualtat de drets cap a l’exterior, també hem de fer-ho cap a dins i per a això hem de revisar el nostre propi ús del poder. També li diria que és un camí a mig termini que té moltíssim sentit, és bonic, a vegades dur, i també emocionant i profund. Dur a terme aquestes reflexions ens canvia profundament a nivell personal, com a organitzacions i com a societat.

Definitivament, recomanaria també a les persones que ostenten el poder en l’organització que estiguin implicades en aquest procés d’autoanàlisi i que puguin impulsar-lo, que sigui una prioritat. Això millorarà sens dubte el benestar de tot l’equip i el seu impacte en la transformació social.

 

Si defensem l’equitat i aquesta igualtat de drets cap a l’exterior, també hem de fer-ho cap a dins i per a això hem de revisar el nostre propi ús del poder.

Dins de l’entitat hi ha diferents nivells per treballar les cures i molts canvis a fer. Com podem passar de treballar en l’autocura a un canvi més cultural d’entitat, o fins i tot de sector?

Treballar la perspectiva de cures implica un canvi estructural i profund. Implica qüestionar aspectes molt sensibles com el poder i els privilegis, parlar d’allò que se li dona importància i d’allò que no, per quins valors apostem, quines són les cares visibles, com s’ocupen els espais… Tot això són canvis culturals que seran progressius i que s’han de treballar a diferents nivells.

Un primer nivell, sens dubte, és el personal: hem de fer processos d’autocura, d’autoconeixement, de preguntar-nos a títol personal quin ús fem del poder i els privilegis. Especialment els qui tradicionalment han acumulat més poder, que són els homes blancs amb estudis i de mitjana edat. Però aquest procés individual no m’interessa per si sol. Ha d’estar emmarcat en un procés d’autoqüestionament i diàleg més col·lectiu, dels equips i de la pròpia cultura institucional. Adoptar un compromís intern real amb l’equitat, amb la diversitat i amb les cures.

I l’altre nivell és el canvi dins del tercer sector. Hi ha sens dubte una necessitat d’activisme intern en el sector, que promogui unes lògiques d’organització i treball amb l’objectiu de cuidar més a les persones. Crec que Lafede.cat està fent un paper molt bo com a punt de trobada de les organitzacions, que permet que conversin sobre les seves dificultats i poder fer també l’enllaç amb el propi sector perquè s’adoptin unes lògiques que promoguin un treball més sostenible.

 

Hi ha organitzacions que no se senten interpel·lades per les violències, o que no troben mai el temps per posar fil a l’agulla per abordar-les. Com se les pot incentivar perquè ho facin?

Primer, perquè és un tema de coherència interna. No podem lluitar per transformar la societat sense mirar-nos cap a dins i revisar el nostre poder. Els recursos de Lafede.cat com el protocol d’abordatge de violències i les formacions que fa en aquest sentit, acosten el tema a les organitzacions.

Cal també reconèixer que el ritme del sector és salvatge, que hem de canviar de manera més profunda aquests ritmes de treball que no deixen espai per a reflexionar, per a repensar-nos i créixer. Moltes vegades les organitzacions van tan atabalades de treball que potser hi ha ganes de poder accedir a formacions o a processos, però reservar-se temps per això és terriblement difícil, especialment en organitzacions petites. I això cal tenir-ho en compte.

Encara així, hem de ser conscients que la cultura productivista ens fa creure moltes vegades que no podem donar espai a allò que no sigui treure un informe, fer una ponència o sortir de viatge. I això és una resistència mental, una falsa zona de confort, que ens fa falta superar.  El retorn després de les formacions i els espais de cures normalment són de gran agraïment, de gust per haver intercanviat i connectat des d’altres llocs. És alguna cosa així com: “ai, que bé haver vingut finalment!”

Moment de l’entrevista amb Bea Villanueva | LAFEDE.CAT

De vegades, un dels problemes és que les persones amb càrrecs de decisió a l’organització, sovint els homes, no participin d’aquests processos o no els hi donin importància. Per què és important que hi participin?

No se senten interpel·lats. La socialització de gènere des d’aquest binarisme home-dona tan tancat encara, avui dia, té un efecte brutal en com ens construïm homes i dones. Tradicionalment els homes no senten com a propi allò que no té a veure amb allò visible, productiu, racional i que poden mostrar com un producte o un assoliment directe i tangible.

Tot el que té a veure més amb les cures sostingudes o el benestar, tan valuós i alhora tan invisible, és allò que a les dones se’ls hi ha ensenyat a fer i se n’encarreguen sense cap reconeixement. Cal posar-ho en valor i estendre-ho a totes les persones que componen les organitzacions.

Hi ha un treball de sensibilització i d’aposta institucional, poder comunicar clarament que l’abordatge dels processos de violència i l’aposta per la perspectiva de cures és un tema de coherència interna que ens concerneix a tots, a totes, a totis. Cal aprendre a mirar amb mirada més a llarg termini, i això té a veure amb el fet que també les persones que dirigeixen i els homes que formen part de les organitzacions facin seu aquest compromís.

 

Cal també reconèixer que el ritme del sector és salvatge, que hem de canviar de manera més profunda aquests ritmes de treball que no deixen espai per a reflexionar, per a repensar-nos

Ara que som a les portes del 25-N, quina seria per a tu la principal acció a fer per acabar amb les violències masclistes?

A títol personal, el meu compromís personal està molt lligat actualment amb desmuntar el meu racisme interioritzat. A nivell més col·lectiu, cal desmuntar l’individualisme que ens vol soles i aïllades. Vull reivindicar que hem de recolzar-nos i que hem de construir juntes llocs més càlids i vivibles, tenim molta força i molta saviesa. Els canvis són possibles, i han de ser-ho per a totes.

Més informació