La Intersección: “Si volem comunicar per al canvi social necessitem ser capaços de transmetre esperança”  


Lafede.cat ha impulsat els últims anys diverses formacions sobre noves narratives amb l’objectiu de generar imaginaris col·lectius transformadors a favor de defensa dels drets humans i amb una perspectiva ecosocial, feminista i des del Sud global. Entrevistem a Anxela Iglesias i Marta G. Franco, de La Intersección, per aprofundir sobre l’ús de les noves narratives per a una comunicació transformadora.

Formació amb Anxela Iglesias sobre noves narratives de pau el febrer de 2024.

Fa temps que Lafede.cat, juntament amb altres organitzacions, impulsa espais de construcció i de formació entorn de les noves narratives. Per aquest motiu, durant aquest primer semestre, aquestes estan molt presents en l’agenda de la federació. Al febrer es va organitzar el taller “Comunicació innovadora per a noves narratives de pau” amb La Intersección.net, “un col·lectiu de comunicadores, investigadores, connectores, dinamitzadores, activistes i artistes”, i al març el taller “Narratives sobre Àfrica. Idees per reconstruir el relat en clau decolonial”. Aquest any, en el marc del projecte Futuro en Común, s’està participant en un seguit de formacions, d’àmbit estatal, que tenen com a objectiu crear una comunitat per construir noves narratives i desenvolupar una campanya col·lectiva.

Amb tot aquest itinerari present, entrevistem Anxela Iglesias i Marta G. Franco, de La Intersección, per profunditzar una mica més sobre com utilitzen les noves narratives per a una comunicació transformadora i perquè ens parlin de la seva experiència en la construcció d’una comunicació basada en l’esperança.

 

Entenem la comunicació transformadora com a eina per al canvi social. Com ens poden ajudar les noves narratives en aquest procés?

Si parlem de “noves narratives” hi caben molts conceptes, però tots tenen a veure amb eines, tècniques i enfocaments que busquen incidir en les perspectives sobre el món en què vivim. Sabem que els relats que utilitzem per descriure i explicar la realitat acaben modelant la nostra opinió sobre ella, i això és un primer pas per activar-nos pel canvi social. En altres paraules: si canviem la manera com parlem sobre el món, aconseguirem veure’l d’una altra manera i avançar en el camí per canviar-lo.

 

I a qui hem de comunicar? Perquè un dels problemes de les organitzacions és que fem campanyes adreçades al “públic general”. Quina és la vostra proposta en aquest sentit?

El primer que fem a La Intersección per dissenyar qualsevol acció de comunicació és definir a quin públic va dirigit. Mai no és per a “públic general”, perquè és tan divers que resulta pràcticament impossible dissenyar una cosa que connecti amb tothom. Acostumem a treballar amb una classificació de l’audiència en tres grans grups: la base, formada pel segment amb una visió més horitzontal de la societat, creences fermes en drets i llibertats i que pot ser mobilitzada; l’autoritària, formada per persones amb una visió més jeràrquica de la societat, amants de l’ordre i la seguretat; i l’audiència ambivalent o mitjana, que és la que dubta i no té una opinió formada.

 

Dins d’aquesta divisió de públics, a quin d’ells us dirigiríeu?

Cada persona pot estar en un grup o un altre segons el tema de què estiguem parlant, i pot canviar al llarg del temps (el que està passant en els darrers anys és que hi ha més persones passant de l’audiència ambivalent a l’autoritària, lamentablement). Nosaltres creiem que té més sentit parlar a l’audiència mitjana, la que no està “convençuda”, per atraure-la; o potser a la base, si el que volem aconseguir és que es mobilitzi. I, tornant a la definició del públic a qui ens dirigim, sempre intentem acotar-ho una mica més: pensem en perfils per edats, gènere, territori, interessos, actituds… Quan hem fet aquest exercici comencem a crear l’estratègia narrativa i l’estratègia de difusió que farem servir per connectar amb aquestes persones.

 

En les vostres formacions parleu molt d’una comunicació basada en l’esperança. Ens podríeu explicar en què consisteix?

És un enfocament que vam aprendre de Thomas Coombes, el fundador de Hope Based Communications, que ens inspira a l’hora de parlar de les noves narratives. La idea principal és que si volem comunicar per al canvi social necessitem ser capaços de transmetre esperança: que quedi clar que hi ha solucions possibles per als problemes que tenim i que mobilitzar-nos serveix per impulsar-les. Hi ha evidències en el camp de la neurociència, la lingüística, la psicologia social, o de l’experiència de mobilització, que comunicar fent èmfasi en el fet negatiu té un efecte paralitzant. No està malament denunciar els problemes, però ho hem d’acompanyar sempre amb mostrar vies d’acció per solucionar-los. I és important que no oblidem celebrar les victòries, per petites que siguin, perquè serveixen per alimentar l’esperança.

 

Podríeu posar-nos algun exemple de campanya basada en l’esperança en què hàgiu participat?

En els darrers dos anys, des de La Intersección hem desenvolupat una campanya col·lectiva (sense marca) per aconseguir firmes per a la ILP de regularització de persones migrants, i una altra per donar suport a les persones trans joves (Projecte Hortensia). A més, l’estiu passat vam formar part d’una campanya per mobilitzar el vot per a les eleccions generals (Urna y toalla) i ara estem treballant en un projecte de portaveus climàtics i començant una altra campanya sobre temes feministes.

Imatges de la campanya Urna y Toalla.

 

Moltes vegades, les entitats estem més centrades a rebatre les notícies falses que en generar missatges propis. Qui és el vostre consell davant d’això?

“No les des casito”. Aquest és el nom d’un compte que tenim a Twitter i a Mastodon precisament per transmetre aquesta idea: que passem massa temps reaccionant als discursos interessats que ens posen al davant. Si ens passem el dia rebatent notícies falses, en primer lloc, estem fent que arribin més lluny (i, per tant, que tinguin més possibilitats de convèncer nous públics) i, en segon lloc, i potser més preocupant, no ens queda temps ni atenció per alimentar narratives que realment puguin fer-los front.

 

A la federació estem immerses en un procés d’enfortiment del moviment de pau i detectem que, en aquest àmbit, el treball amb noves narratives és molt important. Entre altres coses, perquè veiem com el discurs bel·licista va guanyant terreny. Quins són els reptes per trencar aquest relat imperant?

Això connecta amb la comunicació basada en l’esperança. Hem de ser capaços de construir relats que ens ajudin a imaginar el món que volem, que ens inspirin i ens connectin amb el lloc on volem arribar. D’altra banda, nosaltres acostumem a buscar històries explicades en primera persona, perquè tenen molta més capacitat de generar empatia que les dades fredes, i les seleccionem intentant que ressonin a les audiències a les quals volem arribar. És a dir, mostrar històries amb què el nostre públic es pugui identificar. Aplicant-ho al context de la guerra, es tractaria de generar empatia amb la població afectada, mostrant històries personals, mirant de buscar un equilibri entre la denúncia de les atrocitats i el retrat de l’esperança. Amb Gaza s’està veient de manera molt clara: a través de xarxes socials, milers de persones palestines ens ensenyen la guerra de primera mà; veiem el seu patiment de manera molt crua, però també escenes de resistència, de dignitat i de vegades fins i tot de joia. Aquesta és la manera com estan aconseguint construir el relat a escala global. Cada vegada compten amb més solidaritat internacional, malgrat la relació de forces tan desproporcionada respecte a la potència propagandística d’Israel i els seus aliats.

 

Més informació